Entrades anticipades a : https://www.catcines.cat//film-2937/p?cineclub-v-o-s-e-para-chiara
LA PROFESSIÓ DEL PARE
A Jonas Carpignano el venim seguint (i admirant) des de “Mediterranea” (2015), sobre un grup de refugiats africans fins a “A Ciambra” (2017), sobre una comunitat de gitanos. El tancament del seu tríptic ambientat al municipi de Gioia Tauro a Reggio Calabria és un altre treball notable, potser el més depurat i més ambiciós de tots, en el que (sobretot a l'últim terç) incursiona de ple al thriller sobre la tristament cèlebre màfia local dels 'Ndrangheta.
De la mateixa manera que a “El padrino” el film comença amb la família Guerrasio en mode festiu. Claudio i Carmela organitzen un ball per celebrar el divuitè aniversari de la seva filla gran, Giulia, al que també assisteixen l’adolescent Chiara, que ja des de l’inici assumeix un paper protagonista, i la petita Giorgia, així com una multitud d'oncles, nebots, cosins i amics.
Entre concursos de balls i discursos, Claudio, el pare, s'emocionarà fins a les llàgrimes, però als pocs minuts veurem haurà d’escapolir de la casa per un esdeveniment inesperat.. Entre justificacions ridícules, silencis còmplices i mirades esquives, ningú explicarà a la Chiara què està passant realment i no trigarà a iniciar una recerca obsessiva i no exempta de riscos, una veritable odissea personal amb múltiples connotacions emocionals. Ja no li quedaran dubtes: el seu pare, aquest home de família tan estimable, és un poderós narcotraficant.
És aquí on la pel·lícula comença a abandonar el registre més íntim del començament per incursionar en un registre més propi del cinema de gènere, que Carpignano tracta amb igual solvència, generant permanents intrigues (on és el pare? què passarà a la nostra atribulada heroïna? quin paper juga en l'entramat delictiu cadascun dels parents? com serà el futur d'ella en l'àmbit escolar? com reaccionaran la seva mare i les seves germanes?).
Lluny de l'explotació o de la manipulació, la seva trilogia integral de Gioia Tauro (Chiara es creuarà amb personatges ja vistos a “Mediterannea” i “A Ciambra”) traspua una potència narrativa i dramàtica, una naturalitat, una credibilitat i un humanisme fascinant i commovedor, característics d'un dels directors més singulars del cinema italià contemporani.