Entrades anticipades a : Catcinemes - Figueres (catcines.cat)
PARÍS I LA GLÒRIA
Honoré de Balzac en el seu clàssic “Illusions perdues”, de la sèrie “La Comédie humaine”, fa un retrat de la societat francesa de la restauració borbònica després de la revolució. Aquest retrat el pilota el jove Lucien Chardon que portat pels seus somnis d’esdevenir poeta, es trasllada a la trepidant París per a fer-los realitat. La descripció es centra en la desigualtat i mercantilització de la relació entre les persones, el paper del periodisme en aquests engranatges, la llei com a eix rector de la nostra vida en comú i el paper de l’església com a arma d’obediència.
Les adaptacions literàries sempre són una aposta arriscada, proporcional a la magnitud del llibre adaptat. A “Illusions perdues”, el director Xavier Giannoli, es centra en la segona de les tres parts en què es va publicar el llibre anomenat “Un grand homme de province à Paris”. La lluita per l’estatus s’acompanya del degoteig inesgotable de saviesa en boca dels personatges que, a la pel·lícula, es complementa amb una narrativa en off que ens va oferint frases brillants.
El caràcter clàssic del llibre es transmet a la pantalla en la seva atemporalitat, fent que els temes del segle dinou no perdin actualitat dos segles després. La desigualtat d’oportunitats, el mercat com a rector dels destins humans, el desequilibri de la justícia o el paper de la premsa com a propagadora d’opinions partidistes continuen plenament vigents. Això no es contradiu amb la magnífica ambientació d’època i un mesurada posada en escena.
Malgrat la importància del personatge principal, interpretat per Benjamin Voisin, que ja havia protagonitzat l’última pel·lícula de François Ozon, la coralitat de l’obra es veu aconseguida pels treballs interpretatius de Vincent Lacoste i/o el quebequès Xavier Dolan, que en una llicència cinematogràfica amalgama tres personatges literaris en un de sol en la pel·lícula.
Considerada a França la pel·lícula de l’any, va ser guardonada amb set premis Cèsar i un bon reconeixement de públic i taquilla. Una mostra més que la posada al dia dels clàssics és una font inesgotable per la creació actual.