Entrades anticipades a : https://www.catcines.cat//film-2853/p?cine-club-la-vida-era-eso
La veritat ignorada
La cineasta Josefa Molina i l’actriu Lola Herrera, a principis dels vuitanta, van posar-se a la pell de la infinitat de dones de la seva generació que callaven. “Función de noche” va ser l’expressió del dolor de tantes espanyoles per a les que el sexe era, si és que era quelcom, un crit sord. L'actor Daniel Dicenta pagava els plats trencats amb el retret abocat per la seva exparella en una de les seves més famoses seqüències. “Sóc una dona que no ha tingut mai un orgasme”, li digué a la cara (i a la càmera) a ell i a tots els que havien estat educats com ell. La vida les havia estafat.
“La vida era eso” no està situada a la transició, però el seu personatge principal, interpretat magistralment per Petra Martínez, és una dona de l’època que va emigrar a Bèlgica per no tornar. Afectada per una malaltia de cor, coincideix a l'habitació d'un hospital amb una jove espanyola emigrant, interpretada per Anna Castillo. Mentrestant, la televisió belga informa del 15-M i l'àvia d'ulls tristos comença a mirar de reull a la seva veïna i a una generació que potser sí que té alguna cosa a dir-li.
El debut a la ficció del director David Martín de los Santos és un homenatge a les dones nascudes a la posguerra que han viscut d'esquena al seu propi cos. Com una mena de road movie interior i física entre el nord i el sud d'Europa, la pel·lícula transcorre entre la rutina ombrívola d'una dona i la inesperada llum que descobreix al enrolar-se en una secreta missió a les salines del Cabo de Gata. Allà, dins del paisatge solitari i fronterrer d'un no-lloc, l'espectador descobrirà una dona de 77 anys disposada a mirar cap endavant.
Amb la seva habitual desinvoltura, Anna Castillo aconsegueix ser a pantalla fins i tot quan no hi és. Però si la seva absència es converteix en presència és en gran mesura, gràcies al que aconsegueix Petra Martínez amb les armes dels seus ulls i d'un personatge únic. La seva força continguda, la seva capacitat per evocar totes les edats i cap alhora, per matisar les emocions sense un sol excés verbal o gestual, converteix aquest reposat reconeixement a tota una generació de dones, en una sonora bofetada a la societat que encara avui els hi nega el desig.