La dansa georgiana és tot un símbol cultural i identitari d’una nació que ha estat conquerida un cop rere un altre al llarg dels segles. Una identitat que, al preu que calgui, els grups ultraortodoxes i radicals tracten de mantenir impol·luta en un país en què la societat no avança al mateix ritme del recent procés d’integració europeu, amb transformacions legislatives per protegir la comunitat LGTBI i que han despenalitzant l’homosexualitat i la transsexualitat. Quan el director Levan Akin trucà a la porta de la Companyia Nacional de Dansa de Geòrgia cercant col·laboració per a explicar la història d’amor i descobriment de dos joves ballarins a “Sólo nos queda bailar”, la resposta va ser poc encoratjadora: "A la dansa georgiana no existeix la homosexualitat".

El projecte es començà a forjar al 2013, quan l’església ortodoxa i grups radicals van convocar milers de persones per impedir violentament que unes desenes d’activistes poguessin celebrar la manifestació de l’Orgull LGTBI a Tbilisi, en un dels capítols més negres contra la diversitat sexual i la identitat de gènere a Europa de l’última dècada.

Aquesta història d’iniciació es centra en Merab (Levan Gelbakhiani), un ambiciós ballarí que vol arribar a l’excel·lència per tots els mitjans. La dansa tradicional a Geòrgia és una forma d’expressió hipermasculina, que gira sobre la rigidesa i la força. David (Kakha Gogidze), el sever i agressiu tutor d’en Merab ho recorda als seus alumnes: "en el ball georgià no hi ha lloc per la debilitat”.

El problema d’en Merab és que és tan masculí com els seus companys i la seva feminitat, per extensió, es percep com a fragilitat. Mentrestant, arriba un nou ballarí que explotarà la seva veritable naturalesa sexual.

La immersió emocional és absoluta: les decepcions, els descobriments, l’amor, el sexe, l’amistat, la família… a ”Solo queda bailar” tot és a flor de pell hi esclaten un cúmul de remolins emocionals devastadors, que acaben amb una lírica expressió física que uneix la bellesa plàstica del particular estil georgià amb l’expressió d’en Merab que entendrem en tota la seva dimensió. Un clímax minimalista, catàrtic i agredolç que arrodoneix un film que fa de la senzillesa, virtut.