La creu de ser dona

Cada mes de gener a Stip, un petit poble de Macedònia, un dels sacerdots de major rang eclesiàstic porta una creu de fusta al riu perquè un grup d’homes aconsegueixin el preuat trofeu. Aquell que l’arreplegui tindrà bona sort i prosperitat a la vida. De tornada d’una entrevista laboral, Petrunya (Zorica Nusheva) passa per allà just a aquell moment i no dubta en llençar-se a l’aigua per agafar-la. Petrunya es nega a entregar la creu a la multitud d’homes enfurismats i se l’emporta cap a casa. Com gosa una dona participar a aquest ritual tradicionalment masculí? La tempesta esclata, però Petrunya es manté ferma a la seva decisió malgrat convertir-se en el cap de turc d’una societat retrògrada a la que la directora Teona Strugar Mitevska posa davant d’un doble mirall d’estil.

Amb aquest inici amb aspecte d’anècdota, la cineasta balcànica composa una divertida, clara i lúcida radiografia del masclisme, l’estupidesa i l’arrogància d’una societat patriarcal, d’una religió pintoresca i discriminadora i d’uns poders policials abusius, que no volen aldarulls i que quan cal, es passen les lleis pel folre o les interpreten com convé. Una periodista moderna que es mou de forma arriscada entre la recerca de la veritat i una certa tendència al sensacionalisme incidirà a fons en el tema i també es ficarà en un bon embolic.

La història no és cap invenció de las guionistes en aquest cas. De fet, reflexa un insòlit fet real, que succeí al 2014 i que originà molts comentaris a la societat macedònia, sobre las tradicions religioses i sobre el masclisme encara no erradicat, així com la rebel·lia i la resistència contra la tradició.

“Dios es mujer y se llama Petrunya” va ser guardonada amb el Premi Guild Film i el Premi del jurat ecumènic al Festival de Berlin, el Premi a la millor pel·lícula al Festival Motovun, el Premi Vesna al Festival d’Eslovènia i el Premi a la millor actriu per Zorica Nusheva al Festival de Cinema Europeu de Sevilla de 2019.