Guanyadora de l'Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera 2014

Nostàlgia a la ciutat eterna

‘La Grande Bellezza’ homenatja al millor cinema italià : al Fellini de ”La dolce vita” i del “Satiricón”; a Antonioni, amb la seva desoladora visió de l’ésser humà; al Rossellini de “Viaggio in Italia” i al Visconti de “Il gatopardo”, protagonitzada per un escèptic personatge (el príncep Salina), del que en trobem nombroses reminiscències en el desenganyat escriptor i cronista de la vida romana Jep Gambardella, magistralment interpretat per Toni Servillo. Però també és evident la presència del record de Buñuel, especialment a les escenes religioses, des de “El ángel exterminador” fins a “El discreto encanto de la burguesía” passant per “Viridiana”.

Paolo Sorrentino és el responsable de que la seva pel·lícula susciti tants ressons no només fílmics, sinó també històrics i literaris. La realitat que descriu Sorrentino està arrelada a la societat italiana des dels descendents d’August, amb Heliogàbal i Neró al capdavant, paradigmes de la vida llicenciosa, però també en la seva literatura, com “El satiricón” de Petroni, lliurement adaptat per Fellini. Tot aquest bastiment cultural no podria, tanmateix, explicar el valor de “La grande bellezza” sinó haguéssim tingut un ‘cicerone’ com Gambardella, profundament bíblic, perquè la pel·lícula pot entendre’s com la il·lustració del famós primer capítol de l’Eclesiastès: “vanitat de vanitats, tot és vanitat”; però també fidel a la tradició de Petroni: “Caminem pel món com globus inflats. Som menys que les mosques. Elles com a mínim tenen cert poder; però nosaltres no som més que bombolles”. Així són, en efecte, els personatges que apareixen en aquest món, amb una buidor existencial revestida de suposat glamour, però en el fons, inequívocament horteres. El recorregut artístic per Roma xoca frontalment amb la degeneració d’aquestes vides buides però, tal i com adverteix el resignat Gambardella, aquest món decadent accelera la seva pròpia degradació i s’apropa amb passes gegantines a la desaparició.

Aquesta és una pel·lícula per extasiar-se, per tornar a creure en la màgia del cinema i en l’encanteri de la vida, un continu excés de bon gust, creativitat, enginy i provocació, una mena de passeig per l’amor i la mort d’un crític literari, novel·lista fracassat a qui li queda poca cosa més que records i malenconia.

“La grande bellezza” ha estat guardonada amb els Premis a millor pel·lícula i director del cinema europeu, i amb el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa.