PER COMENÇAR, BENZINA

'Ema' està dirigida per Pablo Larraín, director de 'Jackie' , 'Neruda' , 'No' i 'El club'. Amb aquesta pel·lícula el cineasta xilè construeix un personatge que es mou en un cos que es mou en contra de tot i de tots. 

Ema i Gastón són pares adoptius d'en Polo, un nen que es veu embolicat en un incident tràgic. Davant d’aquesta situació se senten incapaços de cuidar el nen i comencen a valorar si seguir endavant o abandonar-lo. A partir d’aquí tot comença a ser fràgil i el vincle entre ells dos es va fent cendra a poc a poc. En aquest moment, el reggaeton es converteix en el refugi de l’Ema i la dansa és el seu alliberament i descobriment intern. D’aquest ritme neixen les seves flames i tot al seu voltant comença a cremar: el conformisme, la vida artística, el desig i la família.

Ema no només és ella, són moltes. Són totes les dones que fugen de les convencions socials. Aquí i als carrers de Valparaíso. Elles són totes les que van sortir a lluitar contra el govern de Sebastián Piñera o de les argentines que es van enfrontar al seu govern per a despenalitzar l'avortament. Ema és l’onada verda i les que estan fent possible noves formes de maternitat, de família i, sobretot, noves formes d’estimar. Ella ens ensenya a cremar tota la normativitat com l’única via per deconstruir i així poder tornar a sembrar amb cos i ànima. El seu és un feminisme que neix de les entranyes més sagnants i que no té veu, només moviment. Per fi, en pantalla, la dansa s’apodera de les paraules i demostra que el discurs no serveix de res si no hi ha acció.

Impecable fotografia, estètica i banda sonora de Nicolas Jaar (sí, el mateix) que conformen una provocadora narrativa audiovisual, una performance viva i real. Una coreografia explosiva de José Vidal sobre la recerca de la llibertat d’una dona que crea tan rebuig com magnetisme. Màgia i força electrònica per acceptar la realitat que es balla al carrer i derrotar el classisme de tots els tipus, però sobretot, el cultural. Gas.