REALITAT I FICCIÓ

Germain, professor de literatura francesa , creu haver descobert un talent inusual en Claude, un del seus alumnes, amb el que establirà una més que peculiar relació. Tots dos aspiraran a trobar en la fantasia i la ficció allò que la vida no els hi ha donat. El prolífic François Ozon (15 pel.lícules en 16 anys de carrera cinematogràfica) adapta lliurement a “En la casa”, el seu darrer treball, la peça “El chico de la última fila” del dramaturg madrileny Juan Mayorga.

Amb un to de comèdia fresca, desvergonyida i voyeur, aquesta premissa es va convertint en un sofisticat joc i es bifurca i s’estén a través d’un cos fílmic que explora a fons la classe burgesa, reflexiona sobre la residència innata del geni en els receptacles - humans i socials - menys esperats, els processos creatius i l’abast de la literatura quan es fon o es confon amb la vida. També se’ns proposa un seriós estudi de caràcters pintant amb humor certament avinagrat als dos protagonistes principals (el professor madur professor frustrat i sense talent de cap mena per l’escriptura i un tendre alumne emocionalment desatès, els esplèndids Fabrice Luchini i Ernst Umhauer) i, amb el mateix rigor, a l’esposa del mestre i a la mare del company (dos composicions no menys admirables de Scott Thomas i Seigner), ambdues cridades a caure rendides davant dels encants del noi.

La seva estructura és impecable: una narració perfectament embastada, rica en matisos i amb diàlegs brillants. Però a mida que avança, el discurs es torna obscur, ombrívol i proper al thriller, sense abandonar les seves línies prèvies però afegint-hi perilloses i morboses satisfaccions derivades de l’observació del comportament de l’altre, del veí comú: la realitat aliena molt sovint és més interessant que la ficció… o que la pròpia realitat.

“En la casa” va ser guardonada amb la Concha de Oro i el Premi del Jurat al millor guió del darrer festival de Cinema de Donostia.