Les peripècies d’un treballador que en primer lloc es torna boig a causa del ritme febril de la línia de muntatge en la qual treballa, i després és empresonat en ser confós amb un agitador comunista. Enmig de tot això, el treballador coneix una jove amb la qual comparteix el seu somni per una vida millor.

S'ha escrit molt que Temps Moderns és la més crítica de les pel·lícules de Chaplin respecte als vicis del capitalisme, i que aquest film va ser utilitzat com  a "prova" de la seva militància comunista durant el maccarthisme. El cert és que el film va ser rebut molt bé als Estats Units, mentre que va ser apreciat amb fredor a la Unió Soviètica, per la seva visió crítica de la industrialització. La preocupació de Chaplin sobre temes socials havia estat present des dels seus primers films i va continuar després de Temps Moderns, especialment amb  El Gran Dictador (1941).

Temps Moderns ha estat considerada, molt justament, com l’última de les grans pel·lícules mudes, produïda durant un període de tres anys per un Chaplin que es resistia a la modernitat del so sincrònic. Chaplin considerava la sincronització sonora com un procés que limitava les seves capacitats expressives i estètiques, ja que l’impedia filmar a diferents velocitats de càmera, cosa imprescindible pels canvis de tempo propis de les seves pel·lícules.  

Chaplin, no obstant, no era hostil a la música ni als efectes. Prova d’això és que Temps Moderns és un dels films que millor fan servir la banda sonora, gràcies als seus magnífics efectes i música.