Coco ha treballat tota la seva vida en una benzinera patagònica que sembla que tanca deixant-lo a ell i a tota la plantilla sense feina. Desocupat i sense massa expectatives, l’atzar acaba encolomant-li un fabulós dogo, que no sols s’acabarà convertint en el seu millor amic, sinó en la esperança d’una millor vida. La grandesa d’una pel·lícula petita, rodada amb actors no professionals, que gairebé s’interpreten a ells mateixos; amb una història senzilla, explicada amb paciència, aturant-se en l’expressivitat d’una mirada o en la bellesa d’un gest emocionat. La proposta de “Bombón, el perro” no té móns paral·lels per representar, ni jocs psicològics o sentits ocults per descobrir sinó més aviat es tracta d’explicar la història d’un home que és tal com aparenta.

Sota la pell d’aquest gos i el seu amo hi roman el bo i millor del director argentí en boga (excusi, senyor Aristarain): una pel·lícula que condensa l’expressió cadent però pícara dels argentins als confins de l’Argentina. La resignació entesa com l’acceptació i la paciència davant l’adversitat és l’arma de Juan davant del seu destí. Carlos Sorín continua els trajectes interminables per la Patagònia que ja varen servir d’escenari per a les seves magnífiques “Historias mínimas”, i els depura, atret per la immensitat dels horitzons d’aquesta terra. Ara bé, per sobre de cels i altiplans s’hi passeja el vertader paisatge d’aquesta pel·lícula, que és la mirada. La mirada d’un gos i la mirada de l’home.

Aquesta pel·lícula, continuació ineludible de “Historias mínimas” va ser un dels grans èxits al darrer festival de San Sebastian i va rebre’n el premi de la crítica.