Cicle de Cinema a la Fresca 2018

Entrada gratuïta

Ànima

A la Dublín de principis dels anys 90, un jove es proposa materialitzar el seu somni: esdevenir mànager de un grup de música soul. Es diu que aquest gènere és l’ànima del poble, el que posa veu als cors de les persones senzilles que es passen la vida esllomant-se i fent malabarismes per arribar a final de mes, per tirar endavant les seves famílies de barris de classes mitjanes, treballadores i obreres.

"The Commitments" (els compromisos) és l’absoluta culminació dels somnis de tot aficionat a la música, i de qui respira i batega amb ella. Un de tants petits grups i bandes que sorgeixen anònimament i del no res, amb el denominador comú de la seva passió per la música i que cerquen una il·lusió enmig del caos quotidià. La tasca de constituir el grup de soul resultarà no gens fàcil: localitzar els potencials membres (cantant, bateria, guitarres, teclats, saxo, trompeta i cors), trobar a algú que es faci càrrec de les despeses de l’equip, el local d’assaig i, allò més important: aconseguir que en surti quelcom de bo de tot plegat. La seva materialització no estarà exempta de complicacions, maldecaps i empentes i rodolons, però assolirà moments de genuí prodigi i autèntica catarsi col·lectiva.

Una Dublín familiar, de bars de concerts, d’edificis amb roba estesa a les finestres, de rotllanes de veïns que tafanegen a portes i portals, de joves que deambulen d’una banda a una altra de la ciutat buscant un horitzó de futur, de jubilats fent la partida a les tavernes, de nens jugant a les places. Una ciutat on tothom es discuteix, es baralla i es reconcilia... i tot queda enrere i s’oblida cada cop que els flamants "The Commitments" pugen a l’escenari i demostren que realment saben expressar el que hi ha dins del cor de la gent i transportar el seu públic a un lloc on els somnis es materialitzen. Ja no importa que un minut abans s’estiguessin matant vius entre ells, l’escenari és màgia i la música un bàlsam. Tot s’oblida quan trepitgen aquelles tables que tant saben de l’art del carrer. I només queda la música i el diàleg més directe i eloqüent entre ànima i ànima.