Els amors d’Isabelle

Filmar l’amor entre dos cossos és un problema tan complex que la història del cinema proporciona un limitat repertori de clixés de representació per qui no vulgui perdre el temps en resoldre’l. “Un sol interior”, últim llargmetratge de Claire Denis, s’obre amb dos cossos fent l’amor, però el què acaba filmant la directora és quelcom més irrepresentable: l’abisme insalvable que s’obre entre aquests dos cossos dins l’infructuós afany d’estimar-se. A la gènesis d’aquest treball hi ha, com a “L’intrus” (2004), un text filosòfic. Mentre que en el primer treball era l’assaig homònim de Jean-Luc Nancy el que encenia la metxa de la inspiració, serà l’encàrrec d’adaptar “Fragmentos de un discurso amoroso” de Roland Barthes (1977), el desencadenant del complex procés creatiu que desemboca en “Un sol interior”.

Fragmentària col·lecció d’experiències, cites i reflexions orientada a determinar l’estructura del discurs amorós, l’obra de Barthes s’ordenava a partir d’un llistat alfabètic de conceptes dels que Denis i la seva coguionista, Christine Angot, n’han decidit privilegiar un, “agony”, que la cineasta defineix com “una forma chic i lleugerament presumida de dir que algú està sobrepassat pels problemes amorosos: l’ideal frustrat, l’eterna expectativa” i que Barthes, acostava al concepte d’angoixa: “El subjecte amorós es sent assaltat per la por a un perill, a una ferida, a un abandó, a una mudança”.

Juliette Binoche encarna aquest subjecte amorós enfrontat l’abisme de no trobar mai l’ideal. “Un sol interior” somatitza el text de Barthes a través de las seva estructura discontínua, puntuada per el·lipsis i sofisticats ressons entre seqüències i diàlegs. Les subtileses que minen la possibilitat de l’amor són la matèria essencial d’una pel·lícula que aborda cadascuna d’aquestes seqüències com un problema de llenguatge que Denis i la seva fidel operadora de càmera, Agnès Godard, resolen amb tanta imaginació com voluntat de joc. El tens assetjament a un cambrer a la barra d’un bar, un ball com acte comunicatiu primari o el monòleg d’un guru, proporcionen alguns dels moments més memorables en una pel·lícula sàvia de cap a peus.