Radiografia de sentiments
La presència del cinema asiàtic s’ha fet habitual en les nostres pantalles. La novetat en aquest cas és que la pel·lícula ens arriba de l’illa de Singapur. Potser ens sonen la seva petita mida, la seva alta densitat de població, el seu fulgurant creixement econòmic o les seves qüestionades lleis de càstig i pena de mort però pocs de nosaltres no el deixem de percebre com a un lloc llunyà. La llunyania es trenca a la història perquè ens parla de temes universals: família, feina, immigració o adolescència.
El director Anthony Chen en aquest seu primer llargmetratge ens situa a l’any 1997, en què s’inicia una de les crisis del sud-est asiàtic. La família que ens retrata acaba de contractar una minyona que ve de les Filipines i que haurà de lidiar el millor possible amb un nen fill de pares acomodats que no tenen temps per educar-lo. Els qui abominin les pel·lícules amb un nen com a protagonista no cal que s’espantin, el treball de Chen s’allunya dels arquetips clàssics que cauen en la sensibleria o el simplisme. El marcat sentit de l’observació, acompanyat d’una notable fluïdesa narrativa van mostrant a l’espectador l’odissea familiar que segueix els alts i baixos de la situació econòmica del país, les eternes disquisicions parentals sobre quina és la millor manera d’educar o què fer quan l’habitual anar progressant s’ha aturat i ens hem d’enfrontar a un replantejament radical de la nostra quotidianitat.
La pel·lícula, després del seu periple pels festivals asiàtics, va tenir l’oportunitat de competir a la prestigiosa “Quinzena dels realitzadors” del festival de Cannes on es va endur el guardó de la “Càmera d’Or”. Aquest no és el primer premi que aconseguia el director a Cannes ja que un curt seu, Ah Ma, ja havia aconseguit una menció en la competició dedicada als curtmetratges l’any 2007.
La formació de Chen a l’escola nacional de televisió i cinema del Regne Unit també es traspua en el seu treball, recordant-nos al millor cinema independent. No cal passar per alt que un dels seus tutors fou Pawel Pawlikowski del qui els espectadors diòptrics ja han pogut veure pel·lícules com Ida l’any 2014 o Last Resort el ja llunyà any 2001.