8è Cicle de Cinema en V.O.S.
en col.laboració amb l'Escola Oficial d'Idiomes de Figueres

Entrada gratuïta en sessió doble a les 20h00 i 22h30 als CatCinemes

Catarsi explosiva

Considerat com el nou enfant terrible del cinema del Quebec, Xavier Dolan ha captat l'atenció de crítics i cineastes del món sencer. Amb el seu cinquè film, Mommy, va guanyar l'any passat el prestigiós premi del jurat del Festival de Cannes, compartit amb la llegenda de la Nouvelle Vague Jean-Luc Godard. Mommy és una obra magnètica i explosiva, imprescindible per qualsevol persona que hagi gaudit del treball anterior de Dolan (Yo maté a mi madre, Los amores imaginarios....), però, també, per qui vulgui descobrir un dels talents més precoços del cinema actual. Amb l'essència del realisme esguerrat de Cassavetes i una força visual fascinant, la pel·lícula es veu tenyida d'un joc entre l'emotivitat més profunda i la catarsi més brutal.

La història de Mommy ens trasllada a un hipotètic Canadà, on s'aprova una llei en la que els pares de fills problemàtics tenen autorització de confiar-los a un centre psiquiàtric de l'Estat. En aquest context és on apareix Diane, una mare vídua, que torna a fer-se càrrec del seu fill Steve, amb seriosos problemes de dèficit d'atenció i hiperactivitat. Mare i fill formen un duet explosiu, un tour de force frenètic en el que l'amor, la violència, la tendresa o els insults formen part indissoluble del vincle emocional. En aquest cabal empresonat d'Steve, hi ha sempre una pulsió concreta, un contacte amb el món personificat en la figura de la veïna Kyla. Aquesta, amb un defecte de tartamudesa contrasta el superàvit d' Steve, com una al·legoria de la relació del protagonista amb el món exterior. Menció especial a la banda sonora, concretament en la seqüència on trobem la cançó de Wonderwall d'Oasis, un dels millors moments de la pel·lícula i que, gràcies al magisteri de Dolan, ja no es podrà escoltar d'igual manera.

Steve està més acostumat a reaccionar més que racionar, a la ruptura de barreres per poder eclosionar, ja que, la seva patologia concentra un excés d'energia que trenca límits. Per això Mommy té seqüències abrasives, colpidores, xocants...tan magistralment executades per Dolan que a l'espectador en veure-la només li resta trencar-se per dins.