Any estrena: Març 2009 Durada: 143 min. Direcció: Arnaud Desplechin Guió: Arnaud Desplechin, Emmanuel Bourdieu Intèrprets: Catherine Deneuve (Junon), Jean-Paul Roussillon (Abel), Anne Consigny (Elizabeth), Mathieu Amalric (Henri), Melvil Poupaud (Iván), Hippolyte Girardot (Claude), Emmanuelle Devos (Faunia), Chiara Mastroianni (Sylvia), Laurent Capelluto (Simon), Emile Berling (Paul)
Guió: Arnaud Desplechin, Emmanuel Bourdieu Fotografia: Eric Gautier Muntatge: Laurence Briaud Música: Grégoire Hetzel Idioma: Francès País: França Subtítols:
Castellà Gènere: Drama, comèdia
SINOPSI
* En col.laboració amb l'Escola Oficial d'Idiomes - ENTRADA LLIURE
La família més disfuncional
Aquest és un conte de Nadal fora de temporada, un revers deliciós de les perpètues estampes nadalenques del cinema, una dissecció tragicòmica i dolorosa d’una família disfuncional amb un bon grapat de genis que escriuen obres de teatre, acumulen guardons o viuen platònicament enamorats d’algú de la seva mateixa família. Aquest conte té una narrativa absorbent i aparença clàssica per capítols que delimiten als seus personatges.
“Un conte de Noël” es l’obra d’un cineasta que entén la feridora sinceritat i els actes inexplicables como part hermosament inalienable de la quotidianitat. Per a Desplechin, la transgressió dels gèneres i la destrucció permanent dels tòpics és la norma a seguir. Tan aviat dinamita els tabús que rodegen als difunts d’una família per desplegar un humor negre plenament naturalitzat, com dilueix les fronteres entre jutges i acusats a la taula familiar. L’esperit subversiu del relat es conjuga aquí amb la forma cinematogràfica, amb varietat de recursos : us de la veu en off, la càmera com element introductori del monòleg dirigit a l’espectador, muntatges en paral•lel d’escenes difícilment conciliables o capricioses variacions d’una banda sonora de gèneres i estils tant diferents com la nadala d’Otis Redding com les composicions de Grégoire Hetzel. Desplechin, a més, revela un gust exquisit per la referencialitat que ens permet gaudir de multitud de moments inclassificables que troben la rúbrica a una cita de Renoir, una menció a Kafka o un personatge que s’anomena ni més ni menys que Dedalus.
El repartiment és el gran culpable del prodigi : el rostre de Catherine Deneuve demostra la bellesa que pot resultar de l’aplom d’una gran actriu, mentre Chiara Mastroiani és la perfecta còmplice del sarcasme que llueix el seu personatge. Però el que realment sobresurt és Mathieu Amalric, el germà repudiat, el fill alcohòlic i amant dels excessos que molesta amb proclames de veritats silenciades alhora que les seves queden enterrades en un passat que s’intueix tremebund. Henri significa la fragmentació familiar, però també la catarsis del trauma genealògic, l’autodestrucció i la salvació requerida, tot en un. La peça clau d’un retrat insòlit d’una família poc usual de la ma d’una autor extraordinari.
