Any estrena: Març 209 Durada: 127 min. Direcció: Doris Dörrie Guió: Doris Dörrie Intèrprets: Elmar Wepper (Rudi Angermeier), Hannelore Elsner (Trudi Angermeier), Aya Irizuki (Yu), Maximilian Brückner (Karl Angermeier), Nadja Uhl (Franzi)
Fotografia: Hanno Lentz Muntatge: Frank C. Müller - Inez Regnier Música: Claus Bantzer Idioma: Alemany País: Alemanya - França Subtítols:
Castellà Gènere: Drama
SINOPSI
* En col.laboració amb l'Escola Oficial d'Idiomes - ENTRADA LLIURE
Primavera i tardor
A “Cerezos en flor”, l’alemanya Doris Dörrie traça un viatge iniciàtic en el que la mort ronda a Rudi, un funcionari metòdic recentment jubilat que decideix, juntament amb la seva dona Trudi, anar a visitar als seus fills en una mena d’acte de comiat. Incertituds, temors i decepcions rere la freda acollida d’uns joves massa ocupats en les seves coses, misteris que la vida sempre amaga i sorpreses que un cor esgotat no pot resistir, i un nou viatge que Rudi empren al Japó per veure al fill predilecte i complir el somni de la seva esposa… i acabar tenint-hi la seva pròpia “primavera existencial”.
El film està estructurat en dues parts ben diferenciades narrativa i estèticament : la trobada –gens reeixida- amb els seus fills a Berlín, retratat amb fredor fotogràfica i una posada en escena “europea” en què prima allò més dramàtic; i l’estada al Japó, amb un to més líric, simbòlic i surreal, amb una estètica preciosista i poètica. Els plantejaments i temàtica humanista l’emparenten al Yasujiro Ozu de “Cuentos de Tokio” mentre que el cromatisme i el dolor interior recorden al Takeshi Kitano de “Dolls”. La directora sap, alhora, servir-se de detalls, objectes i paisatges per dotar-los de contingut precís, i també recorre, amb sentit irònic, als tòpics turístics de cada lloc.
Una road movie introspectica d’algú que surt de la gris rutina de la feina per descobrir el color dels cireres, o el poder de les ombres que exerceix l’absència des del record. I també una preciosa història d’amor a la maduresa, que s’ha expressat en silenci al llarg de la vida i que al final rep el premi amb la dansa butoh japonesa, ritual preciós i ple de simbolisme per ser “el ball de les ombres” o l’empremta de la vida absent al món. Una mirada transcendent a la vida i a la mort, amb la muntanya Fuji a l’horitzó malgrat que, a vegades, no es pugui veure pels núvols que l’envolten.
