Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

El horizonte

Dijous 22 d'abril de 2021, 20h15
El horizonte
Títol original: Le milieu de l'horizon
Direcció: Delphine Lehericey
Guió: Joanne Giger, Roland Buti
País: Suïssa
Idioma: Francès
Gènere: Drama
Metratge: 88 min.
Intèrprets: Luc Bruchez, Clémence Poésy, Laetitia Casta, Fred Hotier, Patrick Descamps, Thibaut Evrard, Michaël Bier, Guillaume Lemarre, Lisa Harder
Fotografia: Christophe Beaucarne
Música: Nicolas Rabaeus
Muntatge: Emilie Morier

SOTA LA INTENSA CALOR

L’estiu del 1976, una onada de calor travessava Europa provocant una de les pitjors sequeres de la història. Gus, que per llavors té tretze anys, passa les seves vacances estivals entre la lectura de còmics, l’ajuda al seu pare a la granja familiar i la companyia d’en Mado, un infant assilvestrat del poble.  Poc a poc, el que fins llavors era una entorn segur i protector comença a esquerdar-se al seu voltant sota la intensa calor. La seva mare inicia una evolució mentre el pare intenta una lluita quixotesca contra la sequera. L’estructura familiar de la granja tradicional sota un pater familias s’esmicola i en Gus ens en dóna testimoni.

Possiblement l’etiqueta de “viatge iniciàtic” li escau. Els anglosaxons fan servir l’expressió ”coming of age” que en certa forma retrata la pèrdua de la innocència. No deixa de ser la descoberta del fet que el petit món de la infantesa de cadascú és només un de la infinitat de mons possibles que els humans ens construïm. El procés d’acceptació de la novetat és dolorós però una part ineludible de la maduració humana.

No cal oblidar però, el transfons de voluntat d’emancipació femenina del control del model familiar tradicional que la directora de la pel·lícula, Delphine Lehericey, ens mostra sense caure en l’alliçonament. Sovint les mirades tenen tanta força com les paraules del guió a la pel·lícula. La tria temporal no és casual. Han passat quaranta-cinc anys i des de la nostra perspectiva del segle vint-i-un sorgeix la inevitable pregunta de fins a quin punt hem evolucionat en aquests aspectes en gairebé mig segle. La directora tampoc oblida el conflicte intern entre la voluntat  d’evolució i el menys racional instint maternal. Remarcable l’actuació d’una Laetitia Casta que ha deixat enrere el seu rol de sex símbol de l’inici de la seva carrera i de la brillant Clémence Poésy.

Un tercer vèrtex també important, observat en la mateixa perspectiva històrica, és l’escalfament global. Embrionari llavors i sovint massa poc recordat actualment marca l’escenografia de la història com a  perill inevitable.

Tràiler

El horizonte