SANG DE LA MEVA SANG

La irrupció d’Andrei Zvyagintsev al món del cinema va ser espectacular : la seva primera pel·lícula, “El regreso”, va aconseguir ni més ni menys que el Lleó d’Or del Festival de Venècia de 2003, un dels més importants del món. En aquesta ocasió, ens acosta un altre drama intimista protagonitzat per gent corrent: una dona d’avançada edat, casada en segones núpcies, ha d’escollir entre un saludable marit i un fill amb problemes amb l’alcohol i amb una malaltia que està conduïnt a la família directament a la pobresa. Demana constantment diners al seu marit, però aquest només té ulls per la seva pròpia i esgarriada filla. El film encadena un generós reguitzell de retrets: dona i marit, sogra i jove, pare i filla... totes les frases destil·len verí. 

Si Renoir deia, a propòsit de “La regla del juego”, que tots tenen les seves raons, a Elena s’hauria d’invertir l’asserció i dir que gairebé ningú no les té. En esplèndida simetria, el simbòlic i metafòric pla final de l’arbre i els ocells remet al primer, però allò que veiem a través dels vidres és una imatge sarcàstica que al·ludeix als més baixos instints de la humanitat. Zviaguintsev confirma el seu mestratge : el seu cinema té molt de Tarkovsky i també de Kieslowski, és un animal que agonitza i expulsa sang, i les seves imatges sacsegen l’espectador. El director compleix les funcions de fer cinema i de remoure consciències. Amb Zvyagintsev dóna la impressió de que el més important està en el que no se’ns explica, o en els processos que van portar als personatges i a la trama fins al lloc on comença a filmar, fins al punt d’extreure emotivitat d’una història aparentment mínima tot i que extrapolable encara en la seva vessant política: el conflicte familiar com a mirall de la depauperada moral russa 

“Elena”, d’igual forma que “El regreso”, també ha tingut una notabilíssima collita de premis : el més destacat, el Gran Premi del Jurat de la secció “Un certain regard” del Festival de Cannes de l’edició de 2011.