SOBREVIURE
Yann (Guillaume Canet) i Nadia (Leila Bekhti) tenen un somni: obrir un restaurant a la vora d’un llac. Un objectiu que ha de passar obligadament, com per la majoria dels mortals, per les aprovacions i sol·licituds bancaries de rigor. Cedric Kahn dirigeix “Una vida mejor”, una proposta que podria enquadrarse en els paràmetres del drama social d’actualitat pero que, en la seva essència, durant bona part del seu recorregut, sembla més aviat una pel·lícula de terror. Un terror palpable, quotidià, el de milions de persones que viuen en l'anomenat món desenvolupat -França, un dels motors d’Europa-, generat per la incapacitat d’escapar a la nostra pròpia condició de classe.
El cineasta frances signa, juntament amb Catherine Paille, una història molt ben desenvolupada, que transita per camins convergents a través d’un metratge inflexible amb l’espectador, aliè a recursos que converteixin aquesta ficció en quelcom que no sigui una realitat tràgicament veraç. No és una batalla contra el sistema, no és ni tan sols una denúncia de la parsimònia d’aquest malèvol, fred i impersonal entramat bancari que sepulta esperances amb l’objectivitat d’una màquina mancada de sentiments. “Una vida mejor” es, senzillament, una forma de proposar que aquest mur contra el que tantes vegades ens donem cops de cap pot, si no enderrocar-se, rodejar-se -o almenys intentar-ho- sense perdre el coratge que ens fa individuals i irrepetibles.
Guillaume Canet realitza un treball espectacular amb la composició del seu personatge, conservant els aspectes clau de la seva personalitat -l’ambició i l’arrogancia que l'ajuden a mantenir l’orgull en un mapa de circumstàncies adverses- a través d’un viatge emocional impensable donats els compassos inicials de la narració. I la seva química amb el petit Slimane Khettabi -el veritable protagonista de base, detonant, interruptor i resort dels esdeveniments- és inquestionable. La seva relació queda retratada amb una objectivitat natural, des d’un espectre tècnic senzill. Gairebe absent de banda sonora i sense artificis innecessaris que puguin desvirtuar-la, aquesta faula pot mastegar-se en la seva aridesa i, malgrat tot, gaudir-se en la seva lluminositat global.