UNA SEGONA OPORTUNITAT

Robbie és un jove pare de família de Glasgow que no aconsegueix escapar del seu passat delictiu. Es creua en el camí de Rhino, Albert i la jove Mo quan, com ells, evita per poc la presó però rep una pena de treballs socials. Henri, l’educador que els hi ha estat assignat es converteix aleshores en el seu nou mentor i les inicia, en secret, en l’art del whisky. Entre destil·leries i sessions de degustació, Robbie descobreix que té fusta de catador i ràpidament es capaç d’identificar les collites més excepcionals. Es conformarà Robbie amb transformar aquest do en unaestafa, una etapa més de la seva vida de delictes i violència? O en un futur nou i ple de promeses?

 Reconegut com a estendard d’un cert realisme britànic, el cinema de Ken Loach s’ha consolidat a la memòria del públic a través tant e la seva constant senyalització de la injustícia social com el seu compromís amb una memòria històrica i ideologitzada, assentada en cada col·laboració amb Paul Laverty als guions. Dins aquesta creuada inesgotable, van ser vàries les ocasions en les que el discurs del cineasta estava a punt de devorar i inhabilitar la narrativa que el validava. Sense anar més lluny, “Route irish”, la seva anterior incursió rere la càmera, era un exemple dels riscos d’un director entregat a la proclama visceral, el subratllat ferotge d’un tractament ideològic excessiu i la reflexió poc temperada. En altres ocasions, en canvi, Loach ha sigut un cineasta que ha prioritzat el component humà, la ruta emocional de l’individu per assentar la denúncia cap al problema col·lectiu, tal i como succeïa a la brutalment commovedora “Mi nombre es Joe” (1998).

“La parte de los ángeles” pertany precisament a aquesta facció menys polititzada del seu cinema. Però sobretot, és el missatge que es canalitza en aquest recorregut, humil i sagaç en la seva metàfora, el que fa més gran el conjunt. Lluny de la moralina, “La parte de los ángeles” estableix un brillant símil amb el procés d’evaporació del whisky que té a veure amb la fe en l’esser humà i amb agrair la solidaritat aliena enmig de las ruïnes. En aquesta jovialitat, gens gratuïta i construïda a base de clarobscurs, Loach ha aconseguit un estrany mèrit: signar la seva pel·lícula menys evident al voltant de la crisi actual, i fer-ho apostant per un alè d’esperança que no eludeix les giragonses tortuoses del discurs.