Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Habemus Papam

Dijous 17 de maig de 2012 22h30
Habemus Papam
Títol original: Habemus Papam
Direcció: Nanni Moretti
Guió: Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Federica Pontremoli
País: Itàlia
Idioma: Italià
Gènere: Comèdia dramàtica
Metratge: 104 min.
Intèrprets: Michel Piccoli, Nanni Moretti, Margherita Buy, Jerzy Stuhr, Renato Scarpa, Roberto Nobile, Franco Graziosi, Massimo Dobrovic, Leonardo Della Bianca
Música: Franco Piersanti
Muntatge: Esmeralda Calabria

Fumata blanca, humor negre

Què passaria si el Papa patís una crisis d’identitat? Què hi hauria de dolent en el fet de què volgués sortir al carrer vestit de paisà per tenir contacte amb la gent real? El punt de partida és fulminant, però Moretti en lloc de donar respostes crea més preguntes: si el Papa fos realment una persona assenyada i conscient de la seva càrrega mediàtica, no faria immediatament les maletes després de passar pel psicòleg?

Els títols de crèdit avancen l’exquisidesa d’un humor que no deixa clar quan toca riallada i quan un simple esbós de somriure. La veracitat i el desconcert de la primera mitja hora són apassionants. Tant com l’oportunitat d’escoltar a Mercedes Sosa posant màgia a una escena.

Arribats al segon acte, la pel·lícula es fragmenta en dues parts: d’una banda tenim al Papa lluitant per curar el seu allunyament de l’humà i de l’altra a Moretti atrapat, juntament amb la resta de clergues, a l’espera de la prompta recuperació del cap suprem de l’Església. Dos rols que intercanvien el contacte i l’aïllament de la realitat.

El to és completament diferent entre les seqüències de dins i fora del conclave. Les que afecten al Papa (interpretat amb gran solvència per Michel Piccoli) beuen d’un calze més assossegat i reflexiu. Cada cop que apareix Moretti el miracle del pa i el vi succeeix amb la raó i el somriure.

'Habemus Papam' és un acte de meditació sobre aquella veritat popular que predica rentar la roba bruta a casa. En aquest cas, la roba és blanca i la casa santa. A més, s’encerta de ple al mostrar irònicament aquelles petites mentides que tapen la veritat a un lloc on es suposa que hi ha tot d’això últim i res d’allò altre. El disbarat va in crescendo, però el comptador de la frivolitat es manté  a zero. Uns discutiran si el color del fum (i la fumata) és negre o blanc. I tot i que Moretti deixi el final lligat i ben lligat, sabem que a l’església, com al teatre, cadascú interpreta el què li sembla, independentment d’allò en el que creiem o deixem de creure.

Habemus Papam