Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Holy motors

Dijous 31 de gener de 2013, 22h30
Holy motors
Títol original: Holy motors
Direcció: Leos Carax
Guió: Leos Carax
País: França
Idioma: Francès
Gènere: Inclassificable
Metratge: 111 min.
Intèrprets: Denis Lavant, Edith Scob, Kylie Minogue, Michel Piccoli, Eva Mendes, Jean-François Balmer, Big John, François Rimbau, Elise Lhomeau, Jeanne Disson, Leos Carax, Nastya Golubeva Carax, Reda Oumouzoune, Zlata
Fotografia: Yves Cape, Caroline Champetier
Música: Neil Hannon
Muntatge: Nelly Quettier

La vida en punt mort

No hauríem de descobrir abans d’hora què és “Holy motors”. Leos Carax s’ho reserva fins al final del seu viatge d’un dia en limusina, i ni tan sols és ben bé així: el significat de la seva nova pel·lícula i d’aquesta seva nova odissea parisina i de Denis Lavant (protagonista també de “Les amants du Pont
Neuf”) es tan cristal·lí com inabastable, ja que va donant successius i complexes salts que poden arribar a despistar a espectadors que busquin sempre trobar un sentit constant al que succeeix a la pantalla.

Què fa Oscar (Denis Lavant) pujant a aquell luxós cotxe cada matí, llegint informes i retocant el seu vestuari i maquillatge abans de sortir a l’exterior i interpretar a un nou personatge? És un actor contractat per escenes d’una pel·lícula el rodatge del qual passa desapercebut o simplement es tracta de l’al·legoria de un món funcionari assedegat de quelcom espontani? Tant se val, perquè en cadascun d’aquests casos la trajectòria que traça Carax és la mateixa: al degradar, física i emocionalment, al seu personatge principal, l’està sacrificant a l’objectiu major de l’art —la pel·lícula entesa com reflex
distorsionat del recorregut vital, amb el seu pròleg en la ment d’un cineasta, la seva manca de sentit, el seu entreacte, el seu fos a negre—. L’aflicció d’Oscar no és la d’un home cansat del que fa, sinó devastat per comprovar que el que fa no és estimat com ell i ni tan sols percebut per altres contempladors.
L’estètica de Carax segueix essent incòmoda i desagradable, semblant a aquells amants del Pont Neuf autodestruint-se, però igualment bella i poderosa pel seu caràcter enigmàtic. 

“Holy motors” podria projectar-se com complement romàntic a “Cosmópolis”, i no només pel seu escenari compartit. De la mateixa manera que aquesta, la pel·lícula de Carax s’avergonyeix del seu propi temps i i espera, al final, un sentit comú que en la realitat potser mai no arribi. Tal vegada quan un diàleg entre limusines dorments dins d’un garatge es percebi com tristíssim comiat d’una realitat que ha deixat de necessitar tant la fisicitat de les coses com la fantasia. 

"Holy motors" va ser guardonada amb el Premi a la millor pel.lícula, director i el Méliès d’Argent al Festival de Cinema de Sitges 2012

Holy motors