Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Mi tío

Dijous 29 de gener de 2004 22h00
Mi tío
Títol original: Mon oncle
Direcció: Jacques Tati
Guió: Jacques Tati, Jacques Lagrange, Jean L'Hôte
País: França
Idioma: Francès
Gènere: Comèdia
Metratge: 120 min.
Intèrprets: Jacques Tati, Jean-Pierre Zola, Adrienne Servantie, Lucien Frégis, Betty Schneider, Jean-François Martial
Música: Franck Barcellini, Alain Romans
Muntatge: Suzanne Baron

Per què sempre és oportú recuperar a Jacques Tati? Per què el seu discurs no sembla superat?

Per què la seva curta obra –sis pel·lícules, però milions d’idees- encara sembla que va per davant dels temps? Visionari perpetu, el francès d’origen rus Jacques Tatischeff (1907-1982), hereu de la millor tradició còmica de l’època muda (Buster Keaton, Charles Chaplin, Max Linder...), torna cíclicament a ser actualitat cinematogràfica perquè, en realitat, mai no n’ha deixat de ser.

El 50è aniversari del naixement de Monsieur Hulot, un dels grans personatges còmics del cinema de tots els temps i perfecte alter ego del seu creador, ha propiciat la reposició a les pantalles del nostre país de les dues pel·lícules que el van fer immortal : Les vacances de M. Hulot (1953) i Mon Oncle (1958).

A Mon Oncle, el tercer i més exitós film de Tati (Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 1959), l’extravagant Monsieur Hulot viu en un modest piset d’un barri vell i humil. De tant en tant, visita a la seva germana casada amb un pròsper fabricant de tubs de plàstic. Els Arpel viuen en una casa ultramoderna on no hi falten els últims avenços en domòtica i automatismes de tota mena. A Gérard, el seu fill de nou anys, l’avorreix terriblement aquesta vida tan insípida i mecanitzada i només les visites esporàdiques del seu oncle el treuen d’aquest món tan asèptic.

La irrupció d’Hulot i la relació d’amistat -quasi bé d’adoració- de Gérard envers el seu oncle, amb qui comparteix jocs i entremaliadures de tot tipus, no tardarà en provocar el neguit dels seus pares.     

L’assignació d’un lloc de treball a la seva empresa per part del pare i un intent de buscar-li parella estable per part de la mare, en comptes de resoldre la situació, ho embolicaran tot una mica més encara.

No creiem exagerar si diem que el cinema de Tati és un univers. Però tan importants són els escenaris i objectes que imaginava com la manera de posar-los en pantalla. I és que encara que pugui semblar que l’encís d’aquest univers es recolzi en la seva bellesa silent i en els aspectes purament visuals (donat que la manca de diàlegs és gairebé total), no hi ha res més important en el cinema d’aquest autor que la banda sonora. Són els diàlegs, i no a l'inrevés, els que s'encasten entre el sons d'un xerric, d'un clapoteig, de timbres, passes, botzines, estossegades, brunzits...

La seva manera obsessiva de treballar, estudiant cada detall al màxim i dedicant anys al rodatge d'un sol film, resultava tan ruïnosa que feia gairebé impossible finalitzar cada nou projecte. Les fallides  econòmiques van ser companyes habituals de viatge i les seves pel·lícules patien un embargament rera un altre dels bancs creditors, dificultant-ne la difusió i el gaudi per part del públic. S'ha de reconèixer que, en el fons, Jacques Tati va ser com el seu personatge, un entranyable incomprès.

No obstant això, l'humor de línia clara amagat darrera Monsieur Hulot ha estat recuperat els últims anys por un bon i heterogeni nombre de continuadors: Otar Ioselliani, Elia Suleiman, el Jean-Pierre Jeunet de Delicatessen o Amélie  i, fins i tot, el Paul Thomas Anderson de Punch-Drunk Love o el Takeshi Kitano de El verano de Kikujiro . Tots ells són, en part, responsables que l'obra de Jacques Tati encara sembli escrita no en passat perfecte sinó en present continu.

Mi tío