Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Melancolía

Dijous 26 de gener de 2012 22h30
Melancolía
Títol original: Melancholía
Direcció: Lars von Trier
Guió: Lars von Trier
País: Dinamarca
Idioma: Anglès
Gènere: Drama
Metratge: 136 min.
Intèrprets: Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, Alexander Skarsgård, Stellan Skarsgard, Udo Kier, John Hurt, Brady Corbet, Cameron Spurr, Jesper Christensen
Música: Mikkel Maltha
Muntatge: Molly Malene Stensgaard

LA DANSA DE LA MORT

Radical, intens, pertorbador, apocalíptic, excessiu com pocs. Així és el cinema de Lars von Trier i així sentim "Melancholia", amb tota la força d'un món que arriba al final i d'uns personatges que s'esforcen sense exit per ser feliços i superar les seves pors. És conegut el gust del danès per provocar a l'espectador, buscar la seva catarsi i intentar esquerdar els seus principis vitals.

Per al cofundador de Dogma 95, allò irracional i visceral triomfa sempre sobre la mesura i la contenció, i tots els sentiments dels seus personatges són portats a l'extrem, fins que la mateixa existència es fa impossible i cal un nou món, una nova civilització. Potser per això la Terra visqui els seus últims dies i ningú la trobarà a faltar, ja que un planeta anomenat “malenconia” xocarà amb ella en una tragèdia que és reflex d'una altra covada en el si de la família protagonista. En una luxosa mansió amb camp de golf es celebraran les noces de Justine i Michael. Claire, germana de Justine, s'ha encarregat, junt amb el seu marit, de l'organització de la fastuosa festa, en un intent per complaure a la depressiva núvia i ajudar-la a ser feliç. Malgrat els esforços de tots, la celebració transcorre entre retrets, exabruptes i temors a terratrèmols afectius i familiars, mentre des dels jardins observen com el misteriós planeta s'acosta a una dansa de la mort que no deixa impassible a ningú.

El cineasta danès recull magistralment estats interiors i extrems de l'ànima, amb personatges desequilibrats emocionalment i amb solucions dràstiques i tremendament pessimistes. La força visual i hipnòtica d'algunes imatges és indubtable, especialment d'aquelles que conformen el preludi i l'inici, així com l'opció per una càmera en continu moviment que genera inquietud i recerca -en un retorn als inicis Dogma, amb evidents ressons del casament de "Celebració" (Thomas Vinterberg, 1998) -, o els abundants primers plans utilitzats per endinsar-se en les ments pertorbades dels seus protagonistes. Tots ells, recursos eficaços per a un guió que es delecta en el dolor i es mira molt a si mateix, com si uns i altres necessitessin espantar les seves pors o despertar-les en l'espectador, i també com si la felicitat fos tan efímera com impossible.

Melancolía