Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Lo que arde

Dijous 21 de novembre de 2019 20h30
Lo que arde
Títol original: O que arde
Direcció: Oliver Laxe
Guió: Santiago Fillol, Oliver Laxe
País: Espanya
Idioma: Gallec
Gènere: Drama
Metratge: 89 min.
Intèrprets: Amador Arias, Benedicta Sánchez
Muntatge: Cristóbal Fernández
 
EL VELL MÓN CREMA
 
Fa ja quasi una dècada que Oliver Laxe va irrompre en l’escena del cinema estatal amb “Todos
vós sodes capitáns”, un exemple que es sumava a la tradició dels treballs que caminen per la
frontera entre la ficció i el documental. Tots podem recordar a José Luís Guerin o a Isaki
Lacuesta, en precedents experiments que exploraven terrenys similars. El 2016 Laxe ens
presentava la hipnòtica “Mimosas”, on la travessa pel desert magrebí agafava components
mítics i la barreja entre l’espiritualitat ancestral i el paisatge estaven estretament lligades.
Enguany la seva proposta es titula “O que arde” i segueix estrictament el joc hipnòtic, rodant
per primera vegada a la seva terra natal amb la complicitat del seu director de fotografia,
Mauro Herce, que ja l’acompanyava a “Mimosas”.

El treball actual està composat per un pròleg i un epíleg de marcat caràcter documental que
emmarquen una obra de ficció. La història de ficció ens presenta Amador, piròman que
després de complir sentència retorna a casa seva, un petit llogaret de les muntanyes de Lugo
on conviurà amb la seva mare, Benedicta, una gossa i tres vaques. La impossibilitat de ser
acceptat per la comunitat ensanirà descobrint les desconfiances i odis entre els seus veïns. Les
seves vides transcorren amb la lentitud pròpia de l’entorn rural, el que ens permet una
contemplació detallada que no cau ni en la redundància, ni en la grandiloqüència. Aquesta
contemplacióperò, traspua una sensibilitat poètica que fa anar més enllà del mer plaer
esteticista per transcendir a tot allò d’atàvic que tenen aquestes societats. Així mateix, també
retrata la desaparició d’aquest món rural simbolitzada per la destrucció dels seus ancestrals
paisatges. L’humà i l’entorn estan lligats de manera indestriable, i ara és un moment clau ja
que la possibilitat del no retorn no és cap exageració.

L’actuació de dos meravellosos actors no professionals aporta un ingredient més a la ja citada
frontera entre el real i el ficcionat.

Per acabar, i sense intentar explicar més del que estrictament és necessari, l’escena
inicialmarcada per una destrucció esborronadora i el final marcat pel simbolisme del foc
tractat de manera apologètica, són ineludibles. Sigueu puntuals!
Lo que arde