Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Una película hablada

Dijous 30 de setembre de 2004 22h00
Una película hablada
Títol original: Um filme falado
Direcció: Manoel de Oliveira
Guió: Manoel de Oliveira
País: Portugal
Idioma: Portuguès, francès, italià, anglès, grec
Gènere: Drama
Metratge: 96 min.
Intèrprets: Leonor Silveira, Catherine Deneuve, Irene Papas, Filipa de Almeida, John Malkovich, Stefania Sandrelli, Luis Miguel Cintra
Música: Philippe Morel
Muntatge: Valérie Loiselux

Una jove professora d’història de la Universitat de Lisboa, Rosa Maria (Leonor Silveira), inicia un viatge a través del mar Mediterrani amb la seva filla de set anys d’edat, Maria Joana (Filipa Almeida). El destí és Bombay, on s’han de trobar amb el marit d’ella i pare de la nena. El vaixell va fent escales a diferents ciutats i permet a la professora descobrir paratges que sols coneixia a través dels llibres i que sovint evocava a les seves classes d’història. Mare i filla viatgen pels ports on es va establir la civilització al Mediterrani, com resseguint l’odissea que al segle XV va convertir a Vasco da Gama en el primer europeu que va arribar a l’Índia vorejant l’Àfrica. Maria Joana vol saber-ho tot: Què significa “mite”? I “llegenda”? Qui son los àrabs? Nous i vells inter rogants als quals sotmet la nena a la seva mare i, paral·lelament, el director a l’espectador. Perque malgrat ser el director més ancià en actiu del món (96 anys, ni més ni menys), Manoel de Oliveira no ha perdut la capacitat d’indagar en els nostres orígens i plantejar-se preguntes sobre el nostre futur.

Um filme falado és precisament, com el seu títol avança, una pel·lícula tranquil·la, amb enquadraments fixos, a contracorrent del cinema dels darrers anys on la càmera –molts cops sense raó– sol ser sotmesa a un moviment incessant. Un viatge iniciàtic amb diàlegs elaborats, on s’exhibeix sense giragonses l’erudició a través de la paraula, veritable protagonista, i una absència total de banda sonora. Aquestes estratègies, entre altres, són escollides pel veterà director amb una aposta clara per la senzillesa. La pel·lícula proposa la singular experiència d’afrontar-se a un ús intencionalment primitiu de l’expressió cinematogràfica, com volent exhibir-la nua, desposseïda dels artilugis que la rutina, és a dir la indústria, ha llençat sobre ella,.

Aquesta pel·lícula va formar part de la Secció oficial del Festival de Venècia en la seva darrera edició.

Una película hablada