Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Un tranvía llamado deseo

Dijous 29 d'abril de 2004 22h00
Un tranvía llamado deseo
Títol original: A streetcar named desire
Direcció: Elia Kazan
Guió: Tennessee Williams
País: Estats Units
Idioma: Anglès
Gènere: Drama
Metratge: 122 min.
Intèrprets: Vivien Leigh, Marlon Brando, Kim Hunter, Karl Malden, Rudy Bond, Nick Dennis, Peg Hillias, Richard Garrick, Ann Dere
Música: Alex North
Muntatge: David Weisbart

Basada en la guardonada peça teatral homònima de Tennessee Williams, un escriptor controvertit que ha reflectit com ningú les misèries de la consciència humana, “Un tranvía llamado deseo” segueix essent, cinquanta anys després de la seva realització, una obra mestra, penetrant, repleta de gran cinema, i que provoca l'admiració no només pel prodigiós treball dels seus actors, sinó també per l’admirable fotografia de Harry Strandling, així com la música jazzística d’Alex North. L’ambientació, gairebé teatral, és un dels plats forts, així com els excepcionals interiors i una atmosfera bucòlica que embolcalla les tragèdies personals d’uns personatges prop de l’abisme.

La figura clau de la pel·lícula i l’obra és el personatge de Blanche Dubois, un dels personatges femenins més interessants de la literatura i el cinema, interpretat magistralment per Vivian Leigh (Scarlett O'Hara a “Lo que el viento se llevó”). Blanche , una dona del sud, decadent, neuròtica i arruïnada, arriba a Nova Orleans per visitar la seva germana, que viu a l’humil barri “Desire”, l’última parada del tramvia. Allà coneixerà al seu cunyat Stanley Kowalski (Marlon Brando), un polonès baronívol, despòtic i violent, amb qui mantindrà una relació agredolça des del primer moment.

L’acció és mínima i, donada la seva procedència teatral, allò veritablement important és la interpretació. Ambdós actors desenvolupen el seus respectius papers magistralment, i els substanciosos diàlegs de Tennessee Williams ens porten a un duel dialèctic de primer ordre entre els dos personatges, tan xocants i d’un caràcter tan marcat (Blanche és el romanticisme i l’idealisme mentre que Stanley representa la realitat més crua) dins d’un interessantíssim entramat de sentiments i emocions.

Estem, juntament amb “La ley del silencio”, davant del millor film d’Elia Kazan, un director polèmic i atípic, que ha realitzat algunes de les pel·lícules més punyents i humanes del cinema nord-americà dels anys 50.

Un tranvía llamado deseo