Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

La última noche

Dijous 03 de juny de 2004 22h00
La última noche
Títol original: 25th Hour
Direcció: Spike Lee
Guió: David Benioff
País: Estats Units
Idioma: Anglès
Gènere: Drama
Metratge: 134 min.
Intèrprets: Edward Norton, Philip Seymour Hoffman, Barry Pepper, Rosario Dawson, Anna Paquin, Brian Cox, Tony Siragusa, Isiah Whitlock Jr.
Música: Terence Blanchard
Muntatge: Barry Alexander Brown

Després del seu original i elegant debut amb “Nola Darling”, que el va enlairar a la nòmina de joves directors nord-americans més interessants i dignes de tenir en compte, la prestigiosa trajectòria que atorgava a Spike Lee el privilegi d’anar estrenant la majoria dels seus treballs dins de les seccions oficials dels més importants festivals cinematogràfics del món va decréixer una mica, sobretot des del relatiu fracàs que va suposar el resultat final de l’anhelada i ambiciosa plasmació fílmica que va articular al voltant de la conflictiva figura de Malcolm X.

El seu darrer treball estrenat al nostre país, “25th hour” és un recorregut a través de les darreres vint-i-cinc   hores que un novaiorquès de raça blanca i, en aparença, ben situat socialment (Edward Norton), ha de passar abans d’ingressar a la presó per complir una dura condemna de set anys per un delicte de tràfic de drogues. Els seus dubtes, els seus records, el seu penediment, el seu profund sentit de culpabilitat i el pànic a allò que pugui succeir-li dins de la brutalitat que sap que li espera al penal, els anirem recopilant a través de la narració temporalment discontínua en la qual Monty exerceix el paper principal, i al voltant de la qual giren las mirades de cinc personatges decisius: un gegantesc ucraïnès, company seu a les activitats mafioses en les quals estava immers, la seva espectacular i jove companyia, Naturelle, dos contraposats i dispars amics de la infantesa, el poruc i comprensiu Jacob i l’atrevit i excitable Frank i, per acabar, el pare de Monty,  propietari d’un bar amb problemes econòmics, i que es troba en el punt de mira del mafiós rus, cap del seu fill. A tots aquests personatges, hauríem d’afegir-hi la substancial presència protagonista del gos de Monty i el retrat noctàmbul que es va perfilant de la ciutat de Nova York.

L’escena que obre el film, ens descriu la dualitat contradictòria en què es mou l’existència de Monty.  L’acceleradíssim trànsit nocturn d’un automòbil sobtadament s’atura quan el conductor -Monty-, ignorant la cridanera oposició del seu company, baixa a socórrer a un gos ferit, a qui no dubta a acollir. El ràpid i esbojarrat passeig automobilístic defineix el precipitat estil de vida d’un individu que, a continuació, mostra una estranya tendresa amb un animal abandonat.

Lee vol establir un paral·lelisme entre la consciència atemorida del protagonista (que intueix que ja res  no serà el mateix a la seva vida després del seu empresonament), i el Nova York encara commocionat i ferit que intenta obrir-se pas després del fatídic 11-S, gravat amb sang i runes a les entranyes més íntimes del col·lectiu humà que l’habitava i que viu sabent també que, després dels atemptats, el futur serà ben diferent del que, amb anterioritat, podria haver estat imaginat. El conjunt d’anècdotes i precipitats esdeveniments que van marcant el noctàmbul recorregut del personatge de Monty serveixen a Lee per exhibir-se, per exposar amb rotunditat el seu virtuosisme i saviesa per a la narració cinematogràfica, i tornar a demostrar-nos les seves grans dots com a realitzador, observant, acompanyant, perseguint i indagant en el turment incipient que rosega aquest home acorralat en el grapat d’hores que li resten de llibertat.

Però la reescriptura desventurada i ominosa que el director ens ofereix del seu protagonista en l’últim tram  del film, utilitzant gairebé mil·límètricament els mateixos plans del primer recorregut de Monty amb el seu gos, esdevé, sens dubte, un dels encadenaments d’imatges més extraordinaris i lírics que el cine nord-americà ens ha dedicat en els darrers temps. El personatge que Edward Norton interpreta de forma insuperable, decideix compondre la seva pròpia elegia, ser la diana dels seus propis dards, pagar la penitència incivilitzada del càstig que creu merèixer.

La última noche