Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

La estrategia del caracol

Dijous 27 de maig de 2004 22h00
La estrategia del caracol
Títol original: La estrategia del caracol
Idioma: Castellà
Metratge: 107 min.
Intèrprets: Frank Ramírez, Fausto Cabrera, Sain Castro, Ernesto Malbran, Víctor Mallarino

EN COL.LABORACIÓ AMB EL GRUP DE DEFENSA DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE FIGUERES

Els veïns d'un dels barris més pobres de la ciutat colombiana de Bogotà lluiten per evitarl 'enderrocament de la casa on viuen, propietat d'un milionari sense escrúpols. Defensant l'edifici contra jutges i policies, planegen una original estratègia ideada i dirigida per Don Jacinto, un vell anarquista espanyol. La lluita contra els especuladors i els corruptes està perduda abans de començar, però els veïns estan disposats a fer el que sigui per defensar la seva dignitat.

Sergio Cabrera (Medellín, 1950), defineix “La estrategia del caracol” com una faula sobre el sentit de la llibertat i la solidaritat humanes. Convençut que el cinema té a les seves mans la possibilitat d'ajudar a rescatar el concepte d'allò romàntic - "el cinema pot ajudar a acariciar la utopia" diu el director -, Cabrera creu en la possibilitat d'aconseguir un món millor i més just, en l'esperança del treball conjunt de les persones per un objectiu comú. No es tracta d'una utopia absurda, d'un desig impossible que s'esgota en sí mateix. En adoptar la forma d'una faula, “La estrategia del caracol” no juga cap altra carta que no sigui la de l'alegria de viure, donant un to optimista a la visió de la pobresa al Tercer Món i conferint una capa desmitificadora i d'un profund sentit de l'humor a ls discursos sobre el canvi social i les lluites de classes. La història de la pel·lícula, de fet, es redueix a una mera anècdota argumental de caràcter inversemblant i exagerat, propera a l'univers del "realisme màgic" tan característic de la literatura i també del cinema de Llatinoamèrica. La impossibilitat que els inquilins d'una casa puguin traslladar-la peça per peça, moble per moble, paret per paret, en uns pocs dies (ni en tres mesos ni en un any) és subratllada d'entrada, al principi del film: un dels protagonistes del desallotjament, Gustavo Calle, un “culebrero”, incansable i brillant comptador d'històries no necessàriament verídiques, explica la història de “La estrategia del caracol” sis anys després dels fets, durant un altre desallotjament. La pel·lícula adopta d'aquesta manera una estructura de flash-back, de viatge al passat, que converteix la història i els seus protagonistes en un mite, en u na mena de llegenda tenyida de la més genuïna èpica popular.

L'argument, de fet, està inspirat en una notícia apareguda en un diari de Colòmbia: la burocràcia i la justícia colombianes van tardar tant de temps a efectuar el desallotjament d'un immoble que quan el jutge hi va arribar va descobrir que la casa ja no existia, que feia temps que s'havia ensorrat. A partir d'aquesta idea, el director i el guionista Humberto Dorado construeixen i articulen un mosaic de personatges de diferents classes socials, ideologies i idees polítiques que, per la seva riquesa i profunda humanitat, es constitueixen en representacions simbòliques perfectament extrapolables a qualsevol altra època i lloc del món.

El conjunt dels llogaters de la casa desnonada es converteix així no només en un microcosmos que reprodueix la problemàtica social i política real de Bogotà sinó també la d'altres ciutats, llatinoamericanes o no, afectades per reformes urbanes de les zones antigues. Enmig d'aquest univers de personatges destaca de manera especial el vell anarquista espanyol Don Jacinto (interpretat per Fausto Cabrera, pare del director), que guarda la bandera de la C.N.T. i té un quadre del dirigent anarquista espanyol Durruti penjat a l'habitació del seu pis. Per Don Jacinto primer, i després per la resta dels protagonistes, sempre hi ha coses per les que lluitar i l'esperança no s'ha de perdre mai. La força i les ganes de viure que transmeten tots els inquilins l'edifici és, precisament, l'element al voltant del qual gira tota l a pel·lícula: la il·lusió dels personatges, situats en tot moment per sobre de les dures condicions de vida que han de suportar, contribueix a fer versemblant i creïble la surrealista estratègia que decideixen portar a terme, aconseguint la total identificació dels espectadors amb la seva causa. La gran varietat i riquesa dels matisos que defineixen els veïns de l'edifici que ha de ser desallotjat contrasta de manera brutal amb la visió fosca i trista de la burocràcia i les autoritats, simples instruments del poder econòmic atrapats en el pou de la corrupció i la falta d'escrúpols.

El missatge de la pel·lícula no pot ser més clar: més enllà del caràcter simple i senzill de la història i de l'aparent inutilitat de l'estratègia pacífica i alegre dels veïns, “La estrategia del caracol” és un cant a la vida, a l'honor i a la dignitat. La fe i l'esperança poden moure muntanyes i els passos petits i insignificants - els passos d'un cargol - són els més importants. 

La estrategia del caracol