Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Elephant

Dijous 18 de març de 2004 22h00
Elephant
Títol original: Elephant
Direcció: Gus van Sant
Guió: Gus van Sant
País: Estats Units
Idioma: Anglès
Gènere: Drama
Metratge: 81 min.
Intèrprets: Alex Frost, Eric Deulen, John Robinson, Elias McConnell, Jordan Taylor, Carrie Finklea, Nicole George, Alicia Miles, Timothy Bottoms, Matt Malloy
Música: Ludwig van Beethoven
Muntatge: Gus van Sant

En una pel·lícula tan magistral com insòlita, José Luís Guerín difuminà les confuses i falses fronteres de realitat i ficció amb el seu presumpte documental “En construcción”. Fa un any i mig, Michael Moore disseccionava, a “Bowling for Columbine”, la massacre produïda al 1999 per dos adolescents fascinats per les armes a la Columbine High School de Michigan. Cineasta imprevisible, que alterna els treballs per a l'Hollywood oficial amb el cinema alternatiu, Gus van Sant –autor de “Mi Idaho privado”, “Drugstore cowboy” o “El indomable Will Hunting”– crea, a “Elephant”, una ficció documental sobre la presumible vida secreta dels responsables d’aquella matança.

Tot seguit us reproduïm un extracte de la crítica del film a càrrec del professor de la UdG i crític de cinema gironí Àngel Quintana :

“D’una forma excessivament simplista, “Elephant” pot ser vista com la rèplica des de la ficció de l’esmentada “Bowling for Columbine”. Tanmateix, entre ambdues pel·lícules existeix una diferència essencial. Mentre Michael Moore pretén descobrir la causa de l’atrocitat, Gus van Sant construeix el seu film com un sofisticat dispositiu orientat cap a la destrucció de la casualitat, posant en crisi els valors dominants de causa-efecte que han marcat tant el món de la ficció hollywoodiana com nombrosos discursos documentals. 

“Elephant” mostra, bàsicament, els passeigs errants d’un grup d’adolescents que estan perfectament articulats com individualitats solitàries. Aquests éssers vaguen com espectres pels passadissos d’un institut i es creuen amb altres personatges que són objecte de contínues exploracions per part de la càmera. La desfilada de passeigs sense rumb serveix a Gus van Sant per construir una teranyina des de la qual redefineix la funció de l’espai i el temps al cinema contemporani. El temps d’“Elephant” avança i retrocedeix sense lògica aparent. L’institut que serveix d’espai central és recorregut com si fos un laberint format per inacabables compartiments que destrueixen qualsevol hipotètica possibilitat de construcció d’una cartografia. L’espai no pot ser delimitat com un tot perquè és incommensurable. L’exercici conceptual de destrucció de l’espai i del temps serveix d’avantsala a Gus van Sant per desarticular les causes i efectes, per mostrar com les construccions casuals no són més que un joc de suposicions que no resolen cap misteri. Els diferents adolescents que vaguen per “Elephant” semblen voler expressar les causes del seu malviure, però el director destrueix tot possible recolzament causal. Així, veiem als joves assassins contemplant una desfilada nazi per televisió i immediatament es dilueix tot vincle entre el nazisme i la seva acció criminal quan els veiem riure’s de la retòrica hitleriana. El pare alcohòlic d’un d’ells sembla ser la causa del seu desarrelament, però aquest fet  no aclareix la situació. Van Sant considera que el mal existeix, que està instal·lat a l’interior de la societat americana i que és capaç de generar monstres. Tanmateix, el mal no es propaga de forma lineal i està subjecte al misteri, de forma semblant a com les accions humanes estan supeditades a l’atzar. L’acte de veure tampoc pot ser certificat de cap realitat, perquè tota visió es troba regida per les aparences. A la seqüència de la massacre, Gus van Sant reconstrueix el seu exercici conceptual en mostrar com l’ acció monstruosa només pot ser reconstruïda des de les experiències múltiples i com els jocs estranys de l’atzar són els únics que determinen l’acte de matar i la salvació/redempció de determinats personatges. Gus van Sant dissecciona el cinema per observar la falsedat dels seus mecanismes i, en un temps en què ressorgeixen les creences, converteix “Elephant” en un implacable discurs moral sobre la relativitat de les accions humanes”

“Elephant” va ser guardonada amb la Palma d’Or i el premi al millor director al Festival de Cinema de Cannes de 2003.

Elephant