Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

La comedia de la inocencia

Dijous 10 de juny de 2004 22h00
La comedia de la inocencia
Títol original: Comédie de l'innocence
Direcció: Raoul Ruiz
Guió: Françoise Dumas, Raoul Ruiz
País: França
Idioma: Francès
Gènere: Intriga
Metratge: 95 min.
Intèrprets: Isabelle Huppert, Jeanne Balibar, Charles Berling, Edith Scob, Denis Podalydès, Nils Hugon, Laure de Clermont-Tonnerre
Música: Jorge Arriagada
Muntatge: ‎Mireille Hannon

La França del cinema és un pare adoptiu que garanteix als seus fills, si es porten bé –si fan art majúscul–, la immortalitat. L’obra de Luís Buñuel seria la meitat d’estimulant sense les seves etapes gales. I es pot dir el mateix de la del xilè Raoul Ruiz, qui encara no té l’aura mítica del geni de Calanda, però sí un grapat d’obres imprescindibles des del ja llunyà 1967 en què començà el seu camí al món del setè art. Establert a França des de mitjan dels setanta, Raoul Ruiz era un cineasta invisible a les nostres sales comercials fins fa ben pocs anys. Afortunadament, les seves darreres obres (“Tres vidas y una sola muerte”, “Genealogías de un crimen”, “En brazos de mi asesino”) ens van arribar regularment, tot i que ens falta “Le temp s retrouvé”, adaptació de Proust rodada abans de “La comedia de la inocencia”.

El cinema de Ruiz, seguint amb les similituds, s’assembla al de Buñuel per dues altres raons: per la llibertat creativa dels seus treballs, mai sotmesos a modes de temporada, i per la naturalitat amb la qual introdueix, en imatges netament realistes, nocions altament sobrenaturals o surreals.

Artista casi "borgesià" per la seva afecció als laberints, “Cómedie de l’innocence” aborda, un cop més, el tema de la duplicitat: un nen de nou anys afirma que la seva mare (una de tantes exquisides creacions d'Isabelle Huppert) no és la seva mare i reconeix a la seva vertadera progenitora en una altra dona (una també magnífica Jeanne Balibar), qui, sorprenentment, també el reconeix com a fill. Aquesta premissa desconcertant, pròpia d’un episodi de “The twilight zone”, Ruiz la registra apel·lant a la lògica dels comportaments dels seus personatges, una lògica en la qual no hi tenen cabuda les indagacions detectivesques, sinó la relativitat de les aparences o l’irrevocable poder del desig.

El realitzador uneix realitat i fantasia en una sola textura, en una única clau visual, i és aquest subtil transitar entre dos móns, sense entreveure en cap moment les seves fronteres, allò que atorga una inquietud (lleugera: el seu to és proper a la comèdia) a aquesta obra tan estranya com suggestiva, el misteri de la qual es segueix mantenint dempeus, indesxifrable, en concloure la projecció.

“Cómedie de l’innocence” va competir a la Secció Oficial del Festival de Cinema de Venècia de l’any 2000.

La comedia de la inocencia