Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Zatoichi

Dijous 20 de maig de 2004 22h00
Zatoichi
Títol original: Zatoichi
Direcció: Takeshi Kitano
Guió: Takeshi Kitano
País: Japó
Idioma: Japonès
Gènere: Acció - Comèdia
Metratge: 116 min.
Intèrprets: Beat Takeshi, Tadanobu Asano, Yui Natsukawa, Michiyo Ookusu
Música: Keiichi Suzuki
Muntatge: Takeshi Kitano, Yoshinori Ōta

Takeshi Kitano sempre sorprèn i mai no deixa indiferent. L’onzena genialitat de l’home-orquestra japonès (presentador, cantant, humorista, actor, director, guionista, muntador i qui sap quantes coses més) és una pel·lícula de samurais postmoderna. Però quan es parla de Kitano, no s’han d’esperar batalles que desafiïn les lleis de la gravetat, ni un lirisme exuberant com a la magistral “Hero”. El “Zatoichi” de Kitano beu de la tradició picaresca oriental, un personatge solitari, un gos que va perdre el camí de tornada a casa, un misantrop incapaç de romandre massa temps enlloc.

Sense cap moral que no sigui la seva pròpia, el nou Zatoichi porta a l’extrem l’heroi maldestre i altruista que va enlluernar vàries generacions japoneses. En realitat, no està massa lluny de l’inoblidable personatge que va compondre per a ”Brother”, amb aquells contrapunts humorístics a les escenes més dramàtiques. Però, en no deixar de ser un remake, i amb la meitat de la feina feta quant a la construcció del perfil del protagonista, Kitano prefereix explorar al màxim les possibilitats cromàtiques i sonores com poques vegades anteriorment.

En l’aspecte visual, que en el fons és la base fonamental de l’aparell narratiu de Kitano, i un cop més de la mà de Katsumi Yanagishima, el seu director de fotografia habitual, es fa difícil afirmar que el director cada cop es supera a sí mateix, perquè ja a “Dolls” va arribar a una cota de bellesa plàstica molt difícil de superar. Aquí predomina el vermell intens, com a color que presagia la catarsi i que decideix la sort dels personatges. Concretament, els combats de Zatoichi es resolen amb cops bruscs, tallants, que fan saltar la sang a borbollons. Una sang tractada i exagerada digitalment per augmentar la sensació de teatralitat. Només algú com Kitano és capaç d’aconseguir poesia a partir d’un grup de cadàvers banyats en un bassal de sang, i el pla amb el qual es tanca l’enfrontament sota la pluja que, a més, homenatja “Los siete samurais” de Kurosawa, no és altra cosa que això, poesia. De la mateixa manera que també ho és un espantaocells, totalment “kitanià” - la primera aparició del qual resulta aparentment gratuïta, però que després tindrà la seva importància a la història -, o unes sorprenents coreografies - sorprenents sobretot perquè, tot i que “Zatoichi” està replet de llocs comuns amb la resta de l’obra de Kitano, mai abans no havíem vist res semblant a les seves pel·lícules, resultant un vertader descobriment -, els coloristes vestuaris, o unes lluites, que no són una altra cosa que més coreografies.

I és que la pel·lícula demana a crits que no ens la prenguem seriosament, i està esquitxada de genials moments d’humor, des de la concisa i efectiva presentació del personatge de Zatoichi que obre el film, fins al sorprenent i inoblidable “grand finale”, passant per inversemblants resolucions dels combats o aparicions de personatges absolutament freak, com l’aprenent de samurai. Es tracta d’un univers replet de guerrers alcoholitzats, geishes transvestides i cases de joc “ad hoc”, que sempre es troba a un pas de l’absurd, com a la seqüència en la qual uns camperols ens marquen amb els seus càvecs el ritme d’una de las peces de la banda sonora de Keiichi Suzuki. Com als teatres de marionetes, les certeses mai no són tals i el to del discurs pot canviar en qualsevol moment.

 Kitano es diverteix i, encara millor, diverteix. Aconsegueix, com només els grans mestres saben fer, portar a l’espectador des de les llàgrimes provocades pel riure, fins a una intensa malenconia d’una forma completament natural (especialment a la seqüència on una de las geishes recorda com va començar a guanyar-se la vida, en la qual la música de Suzuki és novament emprada com una eina de precisió), ara bé, sense arribar en cap moment al drama més pur, ja que  “Zatoichi” en el fons és una festa i un festí, una gran comèdia, una enorme representació teatral al desenllaç de la qual, hom pràcticament espera que els morts s’alcin i s’uneixin a la gran dansa del festival.

“Zatoichi” va ser guardonada amb el Premi al millor director al Festival de Cinema de Venècia 2003 i al de la millor pel·lícula, banda sonora i del públic al Festival de Cinema de Sitges 2003.

Zatoichi