Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

El color del paraíso

Dijous 08 de juliol de 2004 22h00
El color del paraíso
Títol original: Rang-e khoda
Direcció: Majid Majidi
Guió: Majid Majidi
País: Iran
Idioma: Persa
Gènere: Drama
Metratge: 88 min.
Intèrprets: Hossein Mahjoub, Mohsen Ramezani, Salime Feizi, Farahnaz Safari, Elham Sharifi ) Fotografia: Hashem Attar, Mohammad Dayudi
Música: Alireza Kohandairy

Feliçment, certs capricis de distribució i l’èxit d’algunes pel·lícules han aconseguit que ens familiaritzem amb la nova filmografia iraniana, sorgida a l’ombra de figures majors i ja consagrades com Abbas Kiarostami (“A través de los olivos) i Mohsen Makhmalbaf (“Kandahar). A la nòmina de nous realitzadors i realitzadores, destaca Majid Majidi, nomenat a l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera per “Los hijos del cielo”, i de qui en recuperem el seu penúltim i premiat treball “El color del paraíso”.

 Seguint amb la constant del cinema iranià d’emprar nens per explicar les seves històries, Majidi ens presenta a Mohammad (Mohsen Ramezani), un nen cec de vuit anys que estudia en un col·legi especial de Teheran. Intel·ligent i hipersensible, ha desenvolupat extraordinàriament la resta dels sentits. Tant al jardí de l’escola com al camp, té un estret vincle amb la vida natural. Sap interpretar les indicacions que li donen l’oïda i el tacte, i en una preciosa conjunció entre cultura i natura, interpreta a aquesta com un llibre: les pedres, els pètals d’una flor o els grans d’una espiga, per a ell, no es diferencien en res de les lletres del Braille.

En contraposició, la figura ruda, trista i negativa del seu pare, un carboner vidu que veu al seu fill com una rèmora i una maledicció divina. Aquesta fredor marcarà les vacances de Mohammad al seu poble natal, un bonic llogarret perdut a les terres altes del nord del país. Allà, el nen intentarà guanyar-se al seu pare -obsessionat amb tornar a casar-se-, mentre gaudeix dels meravellosos paratges naturals i de l’estimació de les seves dues germanes i de la seva àvia, una dona treballadora, vitalista i religiosa.

El seu minimalisme narratiu, el seu ritme parsimoniós, el seguiment exhaustiu del patiment infantil, les seves naturalíssimes interpretacions i el seu desenllaç obert són similars als d’altres films recents produïts a l’Iran. Però aquí, aquest singular neorealisme s’enriqueix molt amb les personalitats dels protagonistes. Així, la ceguesa externa de Mohammad porta a Majidi a prestar una major atenció a la música i als sons, i a intentar captar el valor dels sentits del tacte, l’olfacte i el gust. Per altra banda, la ceguesa interna del pare de Mohammad a tota la bellesa que el rodeja és subratllada per Majidi amb una fotografia d’un lirisme aclaparador, descrit amb un bucolisme gens melindrós, des de l’emanació d’unes emocions genuïnes.

Tot plegat, recolzat per una esplèndida planificació i un muntatge agosarat, provocant nombroses seqüències d’alta emotivitat, algunes marcades, fins i tot, amb un cert toc oníric, més propi del realisme màgic que del neorealisme. Tot flueix amb una naturalitat esbalaïdora a “El color del paraíso”, la banda sonora sembla comunicar les percepcions del nen cec, poblades dels cants d’ocells, del vent, de la fressa del riu, del mar o de la tempesta.

En realitat, “El color del paraíso” és una esplèndida paràbola sobre la lluita entre l’amor i l’egoisme, i sobre el paper de l’oració -principal arma de l’àvia- i del patiment, assumit fins a l’extrem pel nen. Per això, no són simples detalls ornamentals la invocació inicial "En el nombre de Dios" ni la irrupció final d’una il·luminació mística: són el pròleg i l’epíleg perfectes d’una obra mestra que, rera la seva aparent tristor, traspua alegria, tendresa i esperança.

 

El color del paraíso