Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Custodia compartida

Dijous 21 de març de 2019 20h30
Custodia compartidaCustodia compartida
Títol original: Jusqu'à la garde
Direcció: Xavier Legrand
Guió: Xavier Legrand
País: França
Idioma: Francès
Gènere: Drama
Metratge: 93 min.
Intèrprets: Denis Menochet, Léa Drucker, Thomas Gioria, Mathilde Auneveux, Saadia Bentaïeb, Jean-Marie Winling, Martine Vandeville, Florence Janas, Jenny Bellay
Muntatge: Yorgos Lamprinos

ARESTES EMOCIONALS

Recent guanyadora del guardó a millor pel.lícula als Premis Cèsar de la cinematografia francesa, “Custodia compartida”, que ja havia estat premiada a Venècia i Donòstia, és el que podríem etiquetar com a drama familiar. El matrimoni format per Myriam i Antoine es divorcien. Myriam sol·licita la custodia exclusiva del seu fill Julien, acusant el seu ex-marit de violent, però la jutgessa sentencia a favor de la demanda paterna per la custodia compartida. El conflicte, tanmateix, no es veurà resolt amb la sentència jurídica, atrapant el fill enmig del conflicte i del pes d’un passat també compartit. 

Xavier Legrand, director de la pel·lícula, aborda una qüestió que ha esdevingut quotidiana en els darrers temps d’una manera frontal però amb la subtilesa i lucidesa necessària per no caure en la simplicitat. El retrat és aspre i incòmode, sense concessions sentimentals que l’apartarien del seu contacte volgut amb la realitat. Tampoc juga amb girs de guió inesperats per captar una atenció, guanyada a través d’eines menys tramposes. Cal destacar també les interpretacions de Léa Drucker (Myriam) i Denis Menochet (Antoine) que ens ajuden com a espectadors a capbussar-nos en una situació plena d’arestes.

Moltes reflexions sorgeixen al tractar el  tema de la custòdia d’un fill. La barreja entre sentiments i legalitat. La dedicació a una pretesa lluita per tapar tota una sèrie de mancances emmudides. La projecció sobre tercers dels propis fracassos. I una llarga llista que podria sorgir, però potser el més interessant de la pel·lícula és quins confins es posen per emmarcar tot el que es refereix a la família i l’amor. L’espectador acaba fent la reflexió originària de l’on venim quan formem una família, i que és el que ens deixem pel camí destapat violentament quan la relació es trenca. La dificultat per mantenir uns límits de criteri inexorable que són vistos com a innecessaris en temps benignes, però que no deixen de ser bombes de rellotgeria quan la tempesta comença. La tan necessària però impossible perspectiva que ens dona el temps o l’experiència.

Custodia compartidaCustodia compartida