Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Paraíso: Fe

Dijous 12 de desembre de 2013 a les 21.00h
Paraíso: Fe
Títol original: Paradies: Glaube
Direcció: Ulrich Seidl
Guió: Ulrich Seidl, Veronika Franz
Gènere: Drama
Metratge: 115 min.
Intèrprets: Maria Hofstatter, Nabil Saleh, Natalya Baranova, Rene Rupnik, Daniel Hoesl, Dieter Masur, Trude Masur

Fe cega

Guanyadora del Premi Especial del Jurat al Festival de Venècia 2012, aquesta segona part de la polèmica trilogia del paradís d’Ulrich Seidl narra la història d’Anna Maria (a qui vam veure fugaçment a “Paraiso: Amor”, cuidant a la filla de la dona que viatja a Kenia), treballadora d’un hospital on té la seva rutina diària, aparentment feliç, molt devota, tant, que en el seu temps lliure es dedica a fer de missionera i visitar les cases de la seva ciutat per compartir la paraula de Déu, amb la inseparable companyia de la figura d’una verge.

El periodista i escriptor H. L. Mencken, creador d’incisius aforismes, va escriure: "La fe pot ésser suscintament definida com una creença il·lògica en què allò improbable succeirà". És justament el que passa amb la protagonista (impagable Maria Hoffstätter) de “Paraíso: Fe”, immersa en la soledat d’una casa repleta de simbologia religiosa. Però tot canvia quan es produeix l’inesperat retorn del seu marit, paraplègic per un accident. El misticisme masoquista d’ella es veurà profundament alterat i ell quedarà esfereït amb la seva nova religió, actitud i creences. Hi ha ressons del gran cineasta danès Carl Theodor Dreyer, fill il·legítim educat en el sí d’una família de sever credo luterà i que més endavant plasmaria el fanatisme religiós en portentoses imatges.

La imatge que tanca “Paraíso: Fe” conté tota la subtilesa d’aquesta pel·lícula aspra, austera i incòmoda, i obre de bat a bat les portes d’una realitat agressivament aliena al públic natural d’aquest treball: la vida quotidiana d’una senyora de mitjana edat, catòlica integrista, les pregàries de la qual s’orienten a la nostàlgia per un estat lliure de tot pecat. Aquesta mateixa imatge final, podria servir, també, per desarticular totes les acusacions que habitualment rep el cineasta austríac: la mirada de Seidl ens deixa sols, sense cap lloc on agafar-
nos, davant realitats problemàtiques que no admeten un judici inapel·lable i sense matisos, prevalent el retrat d’un personatge que el cineasta captura en tota la seva ambivalència.

Tràiler

Paraíso: Fe