Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Una Mujer Fantástica

Dijous 30 de novembre de 2017 a les 21.00h

A PHP Error was encountered

Severity: Notice

Message: Undefined offset: 1

Filename: dioptria/frontend_v.php

Line Number: 1237

Una Mujer FantásticaUna Mujer Fantástica
Direcció: Sebastián Lelio
Guió: Sebastián Lelio, Gonzalo Maza
País: Xile
Gènere: Drama
Metratge: 104 min.
Intèrprets: Daniela Vega, Francisco Reyes, Luis Gnecco, Aline Küppenheim, Amparo Noguera
Música: Matthew Herbert
Muntatge: Benjamín Echazarreta

La reivindicació del ser

Premiada amb el millor guió de l'últim festival de Berlín, ha estat la pel·lícula més nominada als premis Fènix i es presenta als Oscar representant a Xile.

Un film polimòrfic que parla de l’amor, la mort i tracta el gènere com un dispositiu de separació dels cossos que cal abolir per poder redefinir i canviar la dualitat del concepte masculí-femení. Leilo ho aconsegueix obligant a l’espectador a modificar la seva mirada davant dels cossos i les sexualitats més incòmodes, explorant els judicis que no ens permeten ser simplement, sinó ser una part d’un cos, ser una funció, ser un deure, ser tot allò que fa bocins les persones i no les deixa ser un cos total, lliure i sexual. Un cos que és, a la vegada, el nostre món i la nostra presó.

Marina, la protagonista, ens demostra que ser dona sovint és viure en un collage creat per la mirada externa masculina, però ser transsexual és viure amb una identitat fragmentada per la mirada d’una societat sencera. En aquest sentit, no és un llargmetratge sobre una dona transgènere, sinó que, en paraules del director, és una pel·lícula transgènere en sí mateixa. Leilo, com a Gloria, demostra la seva vocació per endinsar-se en el retrat d’un personatge, però aquesta vegada posa en el centre a una persona rebutjada per tenir un cos considerat erroni. I ho reivindica amb molta frivolitat i des de l’anti-estètica que produeix el realisme social.

Una mujer fantástica és la visualització d’una injustícia. L’art, en aquest cas el cinema, no és innocent, sinó que construeix realitats, ja siguin dissidents o hegemòniques, i gràcies a aquest llargmetratge podem veure en imatges allò que tant costa veure amb els ulls: el buit de la pèrdua, el color del dol i les ferides invisibles d’una societat heteropatriarcal.

Leilo dibuixa un gran arabesc que es mou entre el misteri i el melodrama, on el gos, l’animal i no l’individu, ensenya a estimar sense condicions i demostra que no existeixen dos únics gèneres, sinó tots aquells que hom desitgi i com desitgi.

Tràiler

Una Mujer FantásticaUna Mujer Fantástica