Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Paraíso: Amor

Dijous 21 de novembre de 2013 a les 21.00h
Paraíso: AmorParaíso: AmorParaíso: AmorParaíso: AmorParaíso: Amor
Títol original: Paradies: Liebe
Direcció: Ulrich Seidl
Guió: Ulrich Seidl, Veronika Franz
Gènere: Drama
Metratge: 120 min.
Intèrprets: Margarete Tiesel, Peter Kazungu, Inge Maux

Hakuna matata?

A les meravelloses i salvatges platges que banyen la costa de Kenia, joves i atlètics nadius esperen pacientment, rere una corda, a les turistes grassonetes estirades a les gandules i disposades a refrescar-se després de prendre el sol. Però un cop franquejada la separació imposada per salvar de l’aguait dels joves a les “sugar mamas”, s’obre el mercat i tot es ven i es compra… de fet, una de cada cinc dones de països rics que visiten el país, ho fan cercant sexe.

Ulrich Seidl en aquesta entrega de la seva trilogia paradisíaca, s’allunya dels llocs comuns d’aquesta pràctica perversa i retrata amb la seva habitual mirada torbadora, lliure i punyent, una realitat que pretén ser mostrada sense rigideses. La pobresa, l’interès, la soledat, la necessitat de sentiments vitals com l’amor, la felicitat i l’afecte, es mostren amb cruesa i tristesa. Ulrich roda amalgamant cinema de ficció i documental, amb potents imatges d’una dura realitat i ens fa reflexionar sobre dualitats que es difuminen fins a convertir-se en una sola: ric-pobre, amor-sexe, explotat-explotador, joventut-maduresa, alegra-tristesa, riure-plor. Però sempre, i com és habitual en el cineasta austríac, sense dogmatismes de cap mena.

La trilogía “Paraíso” consagra a Seidl com a un dels cineastes més polèmics de les darreres dècades i com a maliciós cronista de la decadència centreeuropea i de la classe mitjana austríaca, així com de les seves fantasies sobre la alteritat. És un narrador despietat d’un model social en el que les paraules han perdut el seu sentit per referir-se a una identitat cultural que ja no existeix. En aquest cas concret del tríptic: l’amor com a paròdia de sí mateix.

En una seqüència final al·lucinada, una de las més lúcides del cinema europeu recent, Seidl mostra a les turistes dins una habitació en la que pretenen celebrar un aniversari amb una festa salvatge de sexe que es convertirà en una apoteosi de la frustració. 'Paraíso: amor' celebra la ironia, la burla, el cinisme, però no hi ha pel·lícula que albergui major pietat cap als seus personatges, com el perdó rere el pecat.

Tràiler

Paraíso: AmorParaíso: AmorParaíso: AmorParaíso: AmorParaíso: Amor