Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Whiplash

Dijous 07 de juliol de 2016 a les 22.00h
Whiplash
Títol original: Whiplash
Direcció: Damien Chazelle
Guió: Damien Chazelle
País: Estats Units
Idioma: Anglès
Gènere: Drama, Música, Independent
Metratge: 103 min
Intèrprets: Miles Teller, J.K Simmons, Melissa Benoist

 

Cicle de Cinema a la Fresca 2016

Entrada gratuïta


Ritmes vitals

En moltes de les pel·lícules que aborden el món de les diferents disciplines artístiques, veiem com la vocació més profunda es converteix en una passió malaltissa. El fil argumental de Whiplash (Damien Chazelle) es centra en aquest dolor que provoca l’esforç portat al límit i l’ansietat que genera la imperfecció, la competitivitat i la tirania. La pel·lícula se’ns presenta com un estudi sociològic sobre la por al fracàs i l’acceptació de les pròpies limitacions.

Whiplash, guanyadora de 3 Oscars l’any 2015, gira entorn de la figura d’Andrew (Miles Teller), un jove bateria que ha estat acceptat a l’escola de música més important d’Estats Units. Els seus somnis i la seva vida canvien quan el professor Terence Fletcher  (J.K.Simmons) l’escolta tocar i el convida a participar a la millor big band del conservatori. La direcció del professor Fletcher és rigorosa, dura i absolutament perfeccionista, a l’alçada de les expectatives dels que segurament són els millors músics joves dels Estats Units. Magistralment interpretats, la relació entre alumne i professor és el punt principal del film. Ambdós, en un pols continu, ens transmeten de formes diferents com es viu en la recerca continua de la perfecció. Un duel d’interpretacions, físicament esgotador, on cada cop que rep l’alumne es converteix en un pas més per transformar el seu cervell en un metrònom. Malauradament, la recerca de la perfecció d’Andrew l’allunya cada vegada més de la passió pel seu instrument.

El film és absolutament perfeccionista en el seu el seu muntatge, com si es tractés d’una peça de jazz en sí mateixa. Amb una energia desbordant, el guió avança sense presses, detenint-se en la recreació musical però amb potència i intensitat superlativa. Aquest deteniment quasi poètic fa que el valor estètic prengui molta rellevància. Aquest fet s’aprecia, per exemple, en la forma en què els instruments musicals semblen ser les úniques fonts de llum en l’obscuritat fotogràfica. Així, a Whiplash la música no només s’escolta sinó que s’observa i es contempla. L’espectador sent cada cop de bateria i suor fins a l’extenuació, acompanyant al protagonista en la seva reflexió entre el que hauria d’ésser racional, físic o simplement emocional.

 


Whiplash