Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

Carol

Dijous 09 de juny de 2016 a les 21.00h
Carol
Direcció: Todd Haynes
Guió: Phyllis Nagy, Patricia Highsmith
País: Regne Unit, EUA
Idioma: Anglès
Gènere: Drama, Romàntic
Metratge: 118 min
Intèrprets: Cate Blanchett, Rooney Mara, Sarah Paulson

 

La Biblioteca de Figueres i el Cineclub Diòptria us convidem a la doble presentació de Carol, podeu trobar la invitació en PDF a la nostra secció de Premsa.

Poètica del gest, bellesa subversiva del desig

«En la meva vida, hi trobo milions de cossos; d’entre tots ells, puc desitjar-ne centenars, però d’aquests només n’estimo un. L’altre del qual me n’he enamorat designa el que és especial en el meu desig» (Roland Barthes, «Fragments d’un discurs amorós»)

Escrita per Patricia Highsmith, que va publicar-la inicialment amb el pseudònim de Claire Morgan l’any 1952, la novel·la «The price of the salt» no ha estat adaptada al cinema fins més de seixanta anys després de la seva aparició. «Carol» (títol amb el qual l’escriptora va rebatejar la novel·la un cop, l’any 1979, va publicar-la amb el seu nom) ho tenia quasi tot per ser duta al cinema: la història d’una relació amorosa que comença de manera enlluernadora amb un «coup de foudre» en uns grans magatzems i que, amenaçada per la pressió social, ha d’afrontar obstacles i renuncies. Hi havia, però, un problema: la història d’amor ho és entre dues dones (Carol Aird, una dona rica en procès de divorci, i Therese Belivet, una jove estranya que treballa a la secció de joguines d’uns grans magatzems) i, a més, és narrada sense condemna moral.

«Carol», doncs, és una pel·lícula que el cinema ens devia des que va aparèixer la novel·la. Com, de fet, una certa tradició del cinema, arrelada en les formes clàssiques d’Hollywood, ens devia una relació amorosa entre dones tractada amb el mateix respecte i importància concedits a tantes històries romàntiques heterosexuals. Tanmateix, de manera tan rara com certa, el pas del temps ha jugat a favor del fet que Todd Haynes, després de «Far from Heaven» i la mini-sèrie «Mildred Pierce», hagi assumit la direcció del film continuant amb la seva poderosa i reveladora represa del melodrama hollywoodenc per fer-hi emergir aspectes tan latents com reprimits en la seva formulació clàssica (com ara l’homosexualitat i les relacions amoroses interracials) tot desenvolupant una crítica a una societat patriarcal, racista, classista, sexista, homòfoba i puritana. En tot cas, Haynes ha filmat amb convicció una història d’amor en un context social amb una moral dominant que condemna tota diferència que es desvia de la norma. Una societat regulada per les relacions comercials (que no són alienes als matrimonis, sobretot de classe alta, com el de Carol) en la qual la passió és subversiva fins ser considerada un crim. És significatiu que, resolt amb un pla/contraplà fascinant, el primer encreuament de mirades entre Carol i Therese tingui lloc enmig d’una gentada ansiosa per comprar en uns grans magatzems. Tanmateix, sense renunciar a una dimensió política que també s’entreveu en les decisions alliberadores de les protagonistes, Haynes ha volgut explorar en l’enamorament com una obsessió i com una aventura solitària, encara que pugui ser compartida, plena d’incerteses.

Com en el cas de la novel·la, Haynes relata l’experiència d’un enamorament que transforma profundament les dones que el senten. De fet, la pel·lícula és fidel de manera essencial a la novel·la, però a la vegada la traeix de manera necessària per trobar la seva pròpia estructura narrativa (que adquireix una circularitat, com el recorregut del tren elèctric que Therese ven a Carol enlloc d’una nina, amb un punt de fuga que du a un desenllaç amb una emoció palpitant) i la seva especificitat dins del territori cinematogràfic i, per tant, visual. D’aquí, una variació fonamental és que, a diferència de la novel·la en què vol ser decoradora teatral, Therese aspira a ser fotògrafa. És una manera de relacionar Therese amb les diverses fotògrafes de l’època (Vivian Maier, Ruth Orkin, Esther Bubley, Helen Levitt, Lisette Model) que constitueixen el principal substrat visual de la pel·lícula per reconstruir el Nova York de primers dels 50. El referent fotogràfic dota de realisme a les imatges, que a la vegada presenten una textura onírica. D’aquí, a part d’Edward Hopper, una influència ineludible en el gran càmera Ed Lachmann, el fotògraf Saul Leither inspira les imatges dels vidres entelats a través de les quals observem Carol i Therese dins d’un cotxe, sobretot quan emprenen un viatge alliberador cap al mig Oest dels EUA. D’altra banda, el fet que Therese sigui fotògrafa introdueix una reflexió sobre la creació d’imatges (la jove fotografia Carol com si volgués fer seu l’objecte del desig i crear-ne una imatge pròpia) i sobre la recepció en la mesura que també ens fa ser conscients de la pròpia mirada davant dels cossos, els espais i els objectes, que adquireixen en el film tanta significació com en un film de Hitchcock.

Que Todd Haynes fa cinema pensant sobre el cinema, assumint una tradició sense ofegar-s’hi i més enllà de la mera còpia o el joc cinèfil per construir un estil i un discurs personals, també ho exemplifica una seqüència afegida en el film en què un secundari, davant d’unes imatges de «Sunset boulevard», comenta que estudia les relacions (o les contradiccions) entre el que diuen els personatges i el que senten. A través seu, Haynes potser ens vol dir suggerir una tensió entre el que diuen i el que senten Carol i Therese. En aquest punt s’imposa parlar del treball immens de Cate Blanchett (Carol) i Rooney Mara (Therese) que il·lumina aquesta pel·lícula que, amb una plàstica sempre acordada a la narrativa i essent bella sense ser amanerada i pretensiosa, crea la seva sensualitat i complexitat a través d’una gestualitat que és expressiva de manera tan subtil com precisa. Cada gest de Blanchett i Mara és una creació poètica que contribueix a les capes dels seus personatges (aquesta tensió entre el que diuen, el que senten, el que amaguen per imposició o voluntàriament) i per extensió del film. Hi ha totes les mirades, des del fulgor incert de la primera fins l'última en què el desig s’acorda amb la realitat. Hi ha les mans, mitjançant les quals es podria seguir tot el fil narratiu, dramàtic i visual d’aquest film sensorial, profund a través de la seva superfície, intensament emotiu evitant el sentimentalisme. Com n’ha escrit Josep Maria Fonalleras: «se’ns ofereix el prodigi d’observar l’ull de l’huracà tropical sota l’aparença d’una freda nit estelada».

Imma Merino, crítica de cinema.

Tràiler

Carol