Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

La Academia de las Musas

Dijous 05 de maig de 2016, 21h00
La Academia de las MusasLa Academia de las MusasLa Academia de las MusasLa Academia de las Musas
Direcció: José Luis Guerín
Guió: José Luis Guerín
País: España
Idioma: Italià, Español, Català
Gènere: Drama
Metratge: 92 min.
Intèrprets: Rosa Delor, Emanuela Forgetta, Patricia Gil

­El llenguatge de l’amor   

Amb “La academia de las musas” José Luís Guerín, es vesteix novament d’aventurer cinematogràfic, fent un salt  al buit de l’experimentació. En aquesta ocasió, la seva fascinant i insòlita mirada segueix el format del fals documental (per la seva ambigua realitat), pervertit (pel seu intrusisme voyeur) i asèptic: plans fixos que atrapen en un sol quadre la poca acció, jocs arrítmics de pla/contrapla, fosos en negre histriònics que funcionen com a signes de puntuació dels paràgrafs verbals de cada personatge, i distància, molta distància entre allò objectiu i allò subjectiu (subjectes separats molts cops per finestres o vidres per a propiciar la intimitat i la càmera invisible).

Tot i el seu aparent mecanicisme, la pel·lícula de Guerín és un relat dinàmic que funciona com un llibre de diàlegs platònics amb converses imantades farcides d’idees brillants i disquisicions filosòfiques. El pivot sobre el que giren totes las paraules: Raffaele Pinto, adúlter de professió, l’eloqüència i carisma del qual, només són comparables al lúcid ús del relativisme amb el que sempre engreixa el seu propi ego.

I és que “La academia de las musas” ens transmet que a major coneixement, major confusió; que a major saviesa, més pantanosa serà la separació entre el bé i el mal; i que a major diàleg, més difusa serà la “veritat absoluta”.

Cal ressenyar l’element fantàstic subjacent durant molts moments del metratge: es construeix una realitat esmerilada, confegida per un món daimònic i mitològic assumit intel·lectualment pels protagonistes; els poemes són els verdaders llibres d’Història i la paraula és un ceptre de poder que canvia de bàndol contínuament.
I com a quelcom secundari: l’emoció concreta. Els personatges en parlen, en abstracte, bifurcant i desviant-ne el reflex de la seva pròpia emoció, fins que no els hi queda més remei que enfrontar-s’hi… per tornar a divagar, a divagar i a divagar. Xerrameca, pura xerrameca. Com aquesta ressenya.

Aquesta és la lliçó que s’aprèn a “La academia de las musas”: l’únic poder de les paraules és el de decorar un espai en blanc per a tota l’eternitat.

“La academia de las musas” va ser guardonada amb el Giraldillo de Oro a la millor pel·lícula al Festival de Cinema Europeu de Sevilla 2015.

Tràiler

La Academia de las MusasLa Academia de las MusasLa Academia de las MusasLa Academia de las Musas