Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies.Tancar

La Academia de las Musas

Dijous 05 de maig de 2016 a les 21.00h
La Academia de las MusasLa Academia de las MusasLa Academia de las MusasLa Academia de las Musas
Direcció: José Luis Guerín
Guió: José Luis Guerín
País: España
Idioma: Italià, Español, Català
Gènere: Drama
Metratge: 92 min.
Intèrprets: Rosa Delor, Emanuela Forgetta, Patricia Gil

­El llenguatge de l’amor   

Amb “La academia de las musas” José Luís Guerín, es vesteix novament d’aventurer cinematogràfic, fent un salt  al buit de l’experimentació. En aquesta ocasió, la seva fascinant i insòlita mirada segueix el format del fals documental (per la seva ambigua realitat), pervertit (pel seu intrusisme voyeur) i asèptic: plans fixos que atrapen en un sol quadre la poca acció, jocs arrítmics de pla/contrapla, fosos en negre histriònics que funcionen com a signes de puntuació dels paràgrafs verbals de cada personatge, i distància, molta distància entre allò objectiu i allò subjectiu (subjectes separats molts cops per finestres o vidres per a propiciar la intimitat i la càmera invisible).

Tot i el seu aparent mecanicisme, la pel·lícula de Guerín és un relat dinàmic que funciona com un llibre de diàlegs platònics amb converses imantades farcides d’idees brillants i disquisicions filosòfiques. El pivot sobre el que giren totes las paraules: Raffaele Pinto, adúlter de professió, l’eloqüència i carisma del qual, només són comparables al lúcid ús del relativisme amb el que sempre engreixa el seu propi ego.

I és que “La academia de las musas” ens transmet que a major coneixement, major confusió; que a major saviesa, més pantanosa serà la separació entre el bé i el mal; i que a major diàleg, més difusa serà la “veritat absoluta”.

Cal ressenyar l’element fantàstic subjacent durant molts moments del metratge: es construeix una realitat esmerilada, confegida per un món daimònic i mitològic assumit intel·lectualment pels protagonistes; els poemes són els verdaders llibres d’Història i la paraula és un ceptre de poder que canvia de bàndol contínuament.
I com a quelcom secundari: l’emoció concreta. Els personatges en parlen, en abstracte, bifurcant i desviant-ne el reflex de la seva pròpia emoció, fins que no els hi queda més remei que enfrontar-s’hi… per tornar a divagar, a divagar i a divagar. Xerrameca, pura xerrameca. Com aquesta ressenya.

Aquesta és la lliçó que s’aprèn a “La academia de las musas”: l’únic poder de les paraules és el de decorar un espai en blanc per a tota l’eternitat.

“La academia de las musas” va ser guardonada amb el Giraldillo de Oro a la millor pel·lícula al Festival de Cinema Europeu de Sevilla 2015.

Tràiler

La Academia de las MusasLa Academia de las MusasLa Academia de las MusasLa Academia de las Musas